Anàlisi del Ple de Llinars

Ja us vaig dir que vaig arribar tard. I em vaig perdre alguna cosa important. Per exemple, que el Secretari de la corporació sembla que ens abandona i se'n va (se'n torna?) a Cardedeu... Llàstima... Trobaré a faltar aquella dicció mentre competeix amb Fernando Alonso en rapidesa (en aquest cas, llegint).

D'altra banda cal destacar que, si bé l'equip de Govern, al·legant problemes tècnics al principi i una estranya diferenciació entre acte públic i publicitat, no afavoreix l'emissió en directe dels Plens, un servidor va fer un liveblogging (I, II, III i IV) del Ple sense problemes. És clar que potser tampoc saben ni el que és ni que ho vaig fer o, en tot cas, que ho feia. M'ho permetran fer a la propera sessió? Serà interessant veure-ho. En tot cas, comença a ser urgent que els Plens (no els de Llinars, els de tots els municipis) s'equipin tecnològicament. Perquè els regidors han de tenir els informes en paper? Perquè no els poden tenir en memòries USB, per exemple? Perquè no poden tenir un portàtil cada un, degudament connectats a una pantalla que els permetés fer les explicacions de cara als companys de corporació i de cara al públic assistent de manera més planera i més ecològica? (I parlant d'ecologia, no seria molt millor renunciar d'una vegada per totes a les ampolles d'aigua de plàstic?). Perquè no es poden retransmetre els plens via streaming?

En fi... com deia, tot això no afecta només a Llinars, sinó a la immensa majoria d'ens locals. Ara bé. A Llinars hi ha qüestions flagrants. I la primera és la manca d'informació.

El Ple va ser en dijous (22 de maig) i dilluns a la tarda encara no sabíem l'ordre del dia. La llei diu 48 hores. Molt bé. L'equip de Govern en això també respecta la legalitat. Fantàstic. Però enlloc diu que no es pugui informar amb més antel·lació. Quina por té un equip de govern que té una majoria absoluta ampliada amb la incorporació del regidor del GipLl a donar informació? És el greu problema de manca de cultura democràtica. Perquè la democràcia no és només (que també, i fonamentalment) poder exercir el dret d'escollir el govern i ser escollits com a membres del mateix. La democràcia va més enllà. La democràcia comporta (o hauria de fer-ho) que els governants tinguin sempre present que el seu poder és derivat, emana, del poble. I, per tant, que ells en són simples administradors. I si un ho recorda constantment, si ho fa seu, si ho interioritza, no té problemes per escoltar, per fer partícips els demés, per buscar el consens. Ningú nega a en Martí Pujol i el seu equip la legitimitat del seu Govern, ni de la seva victòria, ni la representativitat de la majoria del poble de Llinars. Ningú. La qüestió és una altra. La pregunta és: De què té por, Sr. Pujol? Perquè, o té por de no saber administrar la victòria obtinguda o té alguna cosa a amagar. I com que jo presumeixo sempre que tothom és bo, entendré que el Sr. Pujol i companyia tenen por. Por d'equivocar-se, por de no fer-ho prou bé. O això, o creuen que són els millors del món mundial (llinarsenc... no fotem).
En tot cas, sigui per una cosa o per l'altra, estan fent molt mal a la democràcia amb la negació constant de la informació.
I això ens ve a demostrar que aquest equip de Govern és vell. No en edat, és evident, però si en el seu plantejament. El paradigma sobre el que es mouen és antic com l'ésser humà: la informació és poder. Però el que no han entès és que, si bé l'afirmació segueix sent vàlida, la formulació de la mateixa, la manera en que el poder que implica la informació s'usa avui en dia ha canviat radicalment.
Si en un principi l'administració de la informació era un instrument fonamental per controlar els tempos polítics, socials, econòmics d'una organització (sigui una família, una empresa, un país...) i per ajudar a conformar opinió entre els administrats, arribant fins a la manipulació informativa  (exemples perversos els trobaríem en Goebbels durant el govern Nazi d'Alemanya o en la política informativa dels governs d'Aznar en els casos de la vaga general del 20 de juny de 2002, del Prestige o, sobretot, dels atemptats de l'11-M a Madrid), l'aparició de la premsa lliure com a 4t poder (tot i que el terme prové de la Revolució Francesa), sobretot durant la segona meitat del segle XX va fer que la informació i, sobretot, l'ús que se'n feia, es va anar convertint en un element cabdal a l'hora de decidir el vot per part de l'electorat. Així la mentida i la manipulació de la informació s'han convertit en elements clau a l'hora de fer caure governs. Però és l'aparició d'Internet, la web i les TIC les que han canviat el paradigma de forma radical: Si abans l'acumulació i administració de la informació significava poder, ara (donat que s'ha convertit en pràcticament impossible amagar una informació ja que tothom pot ser font d'informació instantània) qui té més poder és qui té més prestigi, i qui té més informació i més la contrasta i més la posa a disposició de tothom i, per tant, és més ben valorat (per transparència, per rapidesa, per honestedat, per col·laboració, etc.) té més prestigi i, com dèiem, més poder. Aquest paradigma és conegut per tothom. Les grans empreses fa anys que posen a disposició dels clients, dels mercats, dels periodistes, els seus números, les seves estratègies... Les universitats fa anys que estan fent el camí de posar a disposició de tothom (no només dels professors o dels alumnes) la informació de la que disposen. Avui el coneixement és col·laboratiu. La informació no és l'arma a emprar, sinó l'eina a compartir. Vivim en l'era de la imatge i del marketing. Qui millor imatge té, més prestigi té.
I, tornant al nostre alcalde, avui té molt bona imatge entre la ciutadania, és evident, però l'ús arcaic que fa de la informació, la por a que la oposició pugui saber les coses al dia, la manera que té de gestionar els tempos i un caràcter massa irascible, poden fer que la imatge canvii radicalment. No seria la primera vegada que això passa: Només cal veure Joan Clos qui, en una sola legislatura va passar de ser l'alcalde de Barcelona que ha rebut més vots de tota la història a ser l'alcalde de Barcelona pitjor valorat pels ciutadans en tota la història.
I, si tornem al Ple, va ser un cúmul de queixes per part de la oposició davant de la manca d'informació per part del Govern Municipal. Fins al punt que, en alguna ocasió, la oposició havia rebut més informació per part d'un particular implicat en un dels acords del Ple que no pas de la Corporació de la que formen part. I, en el fons, és una llàstima. És una llàstima perquè amb una informació més precisa i més anticipada, el to dels Plens no només seria correcte sinó que podria ser cordial i menys tens. Una llàstima perquè moltes de les actuacions que des de l'equip de govern es tiren endavant van més enllà d'actituds partidistes i sovint no es veuen refrendades pels vots de tothom com a conseqüència de les males formes per part del govern d'ERC.
Pel que fa als regidors de la oposició cal destacar l'entesa creixent entre aquests. Es nota com l'actitud prepotent uneix més enllà dels programes concrets de cada partit (que, d'altra banda, en el fonamental són compartits per totes les formacions del municipi).
Així, el Jordi Sobrequés (PSC), cada cop més brillant i més desimbolt en l'ús de la paraula, va aconseguir que l'equip de Govern, en boca de l'alcalde, arribés a dir coses com que un partit polític no pot fer actes culturals, que només són polítics. Que si l'Ajuntament dota els grups municipals d'uns fons, aquests partits no tenen perquè tenir cap mena d'ajut extra (i un es pregunta si una activitat subvencionada, realitzada per una entitat amb ànim de lucre pot o no sortir a l'Agenda Cultural, que és del que es tracta). Senyor Alcalde, el criteri per fer l'Agenda Cultural quin és? Activitats culturals? Que qui els organitza siguin o no entitats amb ànim de lucre? Que tinguin o no finançament municipal? O, simplement, totes menys les dels partits polítics? (Que, d'altra banda, són organitzacions sense ànim de lucre que no tenen perquè fer de l'activitat política la única forma d'acció).
La Fidela Frutos (MALL), molt pedagògica, però (pel meu gust) una mica massa extensa en les seves argumentacions, va posar el dit a la nafra en diverses ocasions (igual que PSC i CiU), com per exemple en parlar del Parc Fluvial, on es va demostrar que l'acord al que el Consistori ha arribat amb l'empresa en qüestió té més a veure en mirar de no tenir problemes que no pas en buscar la millor solució pel municipi.
El Rafael de Yzaguirre (CiU), qui comença totes les seves intervencions amb un "gràcies Senyor Alcalde. El Grup de Convergència i Unió", cosa que diu molt en favor de la modèstia del regidor, coincidint amb molts temes amb l'equip de Govern, va "veure's obligat" a l'abstenció en moltes ocasions pel simple fet (i tornem-hi) de no ser informat acuradament per la gent d'ERC.
El representant del PP, com ja hem dit, present sense massa ganes, es va destacar només per votar en contra de la moció a favor de la llibertat de Francesc Argemí, però, això si, va ser molt sincer i va admetre sense embuts que això era així perquè així li ho deien des del seu partit.
El Ple no va tenir massa història més, a excepció de les qüestions relacionades amb l'escola de música, de la qual tinc previst parlar-ne en un article posterior.
Seguiré anant als plens. I convido tota la ciutadania a anar-hi. Paga molt la pena.