Un dels arguments preferits pels no independentistes a l’hora de parlar de la causa independentista i de la seva possibilitat d’èxit, de la seva representativitat real, és fer referència a les nostres eleccions. A totes, si ho voleu, a les generals, a les municipals, als referèndums, a les europees i, evidentment, a les eleccions al Parlament de Catalunya. I és clar, els resultats de les formacions independentistes són clarament escassos, per no dir ridículs (si parlem de representativitat suficient cara a un procés independentista).
Llavors, els moviments independentistes clamen: No confonguem la representació que obté un partit (o més, si tenim en compte els grupuscles que obtenen representació en les municipals) amb la veritable representativitat del moviment independentista. Hi ha molt independentista que, alhora de votar, o no vota, o vota partits sense representació, o vota opcions polítiques més enllà d’Esquerra.
I tant! No ho dubto pas.
Però, en podem parlar un moment?
Segons aquests, l’independentisme bàsicament es mostra, en les
eleccions, mitjançant el vot a ERC, l’abstenció, vot nul, vot a
formacions extraparlamentàries i vot a CiU. Pressuposem que el vot
independentista que vagi a parar a d’altres formacions polítiques seria
residual. Coi. Això ho puc dir jo del socialisme, no? Perdó,
centrem-nos.
Aquesta afirmació, o és certa o és falsa. Evident. Si és falsa,
l’independentisme té la representativitat que li dóna ERC i alguns
grups extraparlamentaris (i residuals) més.
I si és certa? Doncs, si és certa, malament rai per l’independentisme.
Perquè un moviment, polític, social, o de qualsevol ordre, necessita
organitzar-se. I necessita sentir-se representat per una organització
clara i visible. Fins fa poc aquesta organització, per
l’independentisme, era ERC. Esquerra és la única formació
independentista que ha aconseguit una presència i una representativitat
clares. Tot el demés són mandangues o fracassos. Fracassos: psans,
estatscatalans, etc… és a dir, organitzacions que han pretès, en
algun moment, obtenir representació i no se n’han sortit. Mandangues:
CiU. CiU és la gran salvadora de l’independentisme. CiU és la borsa de
vots independentistes que s’oculten fins que la situació sigui
favorable. Mandangues. Si l’independentisme necessita d’una formació
clarament ambigua en la seva posició respecte la relació amb la resta
d’Espanya vol dir que l’independentisme no reeixirà mai. O s’és
independentista o no. Un no és independentista a mitges. Si, bé, jo…
vull la independència "una miqueta"… Jo vull la independència "si no
et sap greu"… Jo vull la independència "de vegades"… no són
posicionaments sòlids, ni vàlids ni veritables. Per tant,
l’independentista ja milita com a tal. I l’independentisme només ha
trobat una formació que el representi capaç de convertir-se en
alternativa, i és Esquerra. Alternativa suficient? Probablement no. I
la resta de partits polítics que es diuen independentistes? Sumeu-ne
els vots i parlem-ne. I les independentistes que donen el seu vot a
CiU? Que surtin de l’armari i que converteixin a CiU en una formació
independentista. O que en marxin. Però si no fan ni una cosa ni l’altra
és que, o no són massa independentistes (només els dimarts, dijous i
dissabtes -diumenges no, que es vota-) o no en són gens.
Així que, amics i amigues independentistes d’amagatotis. Doneu la cara.
Demostreu-nos als espanyols com n’estem d’equivocats. I si no.
Deixeu-nos tranquils, home, que el país té problemes prou importants
com per entretenir-nos (ai no, que els problemes es solucionaran amb la
independència, que me n’havia oblidat… perdoneu).
"Sin acritú!"
Hmmm… parteixes del mateix error que molts dels amics d’Esquerra als qui critiques: pressuposar un independentisme dogmàtic del tot o res. Com molt bé comentes, hi ha altres issues al món els quals preocupen a molta més gent que parlar de sobiranisme (encara que per la blogosfera no ho sembli). Això però, no és incompatible amb un “independentisme pragmàtic”, que és el que fa que davant d’una pregunta de sí o no a la independència, entre el 35% i el 40% de la població respongui que sí.
Hola Joan, jo soc sobiranista i com saps, milito a CDC, quina incongruència hi ves a això?.
El millor lloc per a treballar perquè a CDC l’opció independentista acabi sent clara i evident és des de dintre del partit, o és que veus per exemple excluent declarar-se socialista i no federalista, o socialista i monàrquic?. Les mandangues i les contradiccions poden repartir-se, si les mesurem en aquests termes per a totes les organitzacions, però si rebusquem en el PSOE, per exemple, algú recorda el trist paper en el referendum de l’OTAN?.
Tota organització, com a ens viu i amb inquietuts, ha d’evolucionar i en aquest cas t’haig de dir que que hi han moltes modulacions en els sentiments sobiranistes, fins i tot aquells que hi serien favorables per postulats econòmics o perquè es senten maltractats per el sistema de nivelació que ens penalitza en excés i perjudica greument les seves organitzacions empresarials.
El debat que planteges, és vell i desfasat, Joan, ara s’està per altres coses i amb motivacions completament diferents.
Salut i €