L’error més greu dels indignats #aixíno

Ahir va ser un dia molt trist.

Alguna cosa s0ha fet molt malament quan hi ha gent que diu defensar la democràcia intentant bloquejar l’accés dels parlamentaris a la seu on rau la representació de la sobirania popular.

Estic convençut que la majoria dels qui eren allà estan convençuts i convençudes que la raó els acompanya.

I aquest és el problema. L’error més greu.

Per mi l’error més greu no és que els indignats pacífics (la immensa majoria, n’estic segur) no hagin estat capaços d’aturar els violents. Ni que s’hagin cregut la versió conspiranoica de que van ser els “secretes” els provocadors (que hi ha policia de paisà en les manifestacions? i tant que si… és la seva feina… ara, que ningú m’intenti fer creure que va ser un mosso de paisà qui va marcar la exconsellera Tura com els nazis marcaven als jueus o que va ser un mosso de paixà qui va intentar prendre-li el gos pigall al diputat Llop).

No, per mi l’error més greu dels indignats ha estat pensar que, perquè els acompanya la raó (jo crec que la raó no existeix, sinó les raons, tantes com persones, tantes com opinions… tot i compartir la indignació) tenen dret a tot, fins i tot a bloquejar el Parlament!

Senyors indignats, senyores indignades… El que està passant és gravíssim… És molt greu que les classes treballadores hàgim de pagar les indigestions dels més poderosos… És molt greu que hi hagi polítics corruptes que siguin elegits de nou… És molt greu que, per primer cop, una generació (la més preparada que hem tingut mai, a més) vegi el seu futur pitjor que el seu passat… És molt greu… Però res de tot això és tant greu com no tenir llibertat, com no tenir democràcia… Hem de canviar la nostra democràcia per fer-la menys imperfecta? Fem-ho! Però no intentant substituir la voluntat popular expressada en les urnes el passat 28 de novembre (3.200.000 vots més els qui no van votar per voluntat pròpia!) per la voluntat d’uns quants (perquè, senyors indignats, 3.000, o 30.000 són només uns quants al costat dels 3.200.000!!!).

L’error més greu va ser aplicar la resistència (passiva o activa, tant i fa en aquest cas) per intentar aturar el Parlament! Però què us heu pensat? 40 anys de dictadura, molts anys de presó, molts morts a la presó, a l’exili o executats… Moltes famílies marcades amb l’etiqueta de “rojo” o “separatista” per defensar la democràcia… Tot això no importa res? Tanquem el Parlament?

Escoltar segons quins membres d’aquest col·lectiu dir coses com que tots els polítics són corruptes… A Catalunya? Si tots els polítics són (som) corruptes, tots els indignats són violents?

Toca canviar l’estratègia, toca fer el que fan a Madrid. Toca ser capaç@s d’articular un programa de mínims. Toca descentralitzar les protestes. I toca dialogar. I això vol dir escollir representants que dialoguin amb els partits polítics. O bé crear-ne un de nou (o 2, o 3 o els que convuingui).

Perquè si, reitero, hi ha moltes raons per estar indignats. Hi ha moltes coses que es poden canviar i, probablement, s’han de canviar amb una certa urgència. Però aquestes raons no poden ser l’argument per imposar res, per jugar a un maniqueisme infantil segons el qual els indignats són bons i els polítics dolents.

Una de les coses que més il·lusió em va fer en veure el naixement i creixement del moviment 15M va ser que la desafecció respecte dels partits no significava desafecció respecte de la “res pública”, respecte de la política. Però si voleu fer política (en el millor, l’únic per mi, sentit del terme) cal que tingueu programa ideològic, estratègia i representants… Si no, el moviment es perdrà… I seria una llàstima.