Carta oberta a la militància

Benvolguts companys
Benvolgudes companyes,

Permeteu-me la gosadia de dirigir-me a vosaltres sense que ens coneguem.

Permeteu-me que m’adreci a vosaltres com si algú hagués de llegir aquest escrit, més enllà dels i les qui sí que em coneixen.

M’adreço a vosaltres amb l’ànim de compartir la meva idea del que ha de ser el proper Congrés Nacional.

A ningú se’ns escapa que vivim temps difícils pel socialisme; a Europa, a Espanya i a Catalunya.

Els resultats electorals del 22 de maig i del 28 de novembre no fan sinó certificar-ho.

Aquestes derrotes electorals, que podem dir sense massa por a equivocar-nos que han estat influides en bona mesura per la crisi que vivim no són, però, només el reflex de la situació econòmica. Evidencien també que l’electorat, la ciutadania, cada cop és menys aprop, més lluny, de la nostra organització. No ens senten com a propers ni ens valoren com a bons gestors en la sortida de la crisi.

El fet que el socialisme hagi perdut vots des de 1999 de forma constant, tot i guanyar eleccions molt importants, ens evidencia que, tot i que les derrotes en les darreres eleccions podem atribuir-les a la crisi, el problema de l’allunyament entre la ciutadania i el partit obeeix a causes més profundes.

Tinc la sensació (compartida amb bastants companys i companyes) que tenim un problema greu de credibilitat entre l’electorat menor de 50 anys. Aquells i aquelles joves dels anys 80 i 90 (per no parlar dels i les joves d’avui) no ens senten com a propis.

Que el partit hagi renunciat sistemàticament en els darrers 30 anys a molts Ajuntaments a les regidories de joventut (a la Secretaria General a la Generalitat) quan ha hagut de pactar per governar alguna cosa hi té a veure, probablement no tant pel que es podria haver fet (que també) com pel que aquest fet indica de la consideració que la joventut ha tingut pel nostre partit. I després ens posem les mans al cap quan els i les joves no ens fan confiança i ens girem cap als pocs que ens la fan, la gent de la JSC, i els carreguem la responsabilitat d’arreglar-ho quan no la culpa de que hagi passat (!).

Ens trobem, doncs, amb un parell de generacions a les que no hem fet massa cas fins que s’han fet grans. Generacions molt influents pels seus pares i avis, no en va aquestes generacions tenen més formació de la que van rebre els seus grans i aquests darrers sovint tenen molt en compte la seva opinió, també a l’hora de votar.

A aquest fet hi hem de sumar la desconfiança que hem generat en la gestió d’una crisi que primer vam negar, després vam pensar que duraria poc (i ens vam llançar a generar deute públic per reanimar l’economia) i que, finalment, veient que la crisi no només existia sinó que anava a més, vam canviar radicalment la forma d’encarar-la, adoptant reformes de caire neoliberal, allunyades del nostre ideari i del nostre discurs.

En clau interna, el PSC, liderat amb èxit durant els darrers 15 anys per una generació (intergeneracional en termes d’edat) que va ser renovadora en el seu origen, es veu abocat a una crisi greu al passar dels millors resultats (en termes relatius) als pitjors en 5 anys.

Avui tenim una sensació de desconcert generalitzada, generada pels mals resultats electorals i magnificada per les diferents expressions de rebuig als partits que trobem a la societat: baixa participació en les eleccions, proliferació de candidatures d’independents i de nous partits arreu del territori, esclat del fenomen de les acampades i dels indignats i les indignades…

Aquest desconcert provoca, com és lògic (i esperançador) una reacció per part de molts i moltes militants que comencen a auto-organitzar-se més enllà de les estructures formals del partit. I el que tenen en comú ho podem resumir en tres punts bàsics:

Cal repensar el discurs i, sobretot, com el traslladem a la ciutadania (tant a nivell de missatge com a nivell de fets quan governem).

Cal repensar la manera de relacionar-nos (entre nosaltres i amb la resta de la societat).

Cal trobar nous lideratges (sumant i no restant, però canviant: qui ens ha conduït a la situació actual no pot generar la confiança suficient perquè l’avalem per conduir el partit en aquest nou camí).

Del proper Congrés jo n’espero molt, potser massa.

• N’espero un programa ideològic nítidament d’esquerres, d’esquerres del segle XXI. Que doni resposta a la lluita per la igualtat d’oportunitats en la societat actual. Que doni resposta a les demandes de canvis que estem escoltant per part de la societat. Que doni resposta a les necessitats d’avui i que tingui en compte les de demà.
• N’espero una estratègia nova. Que posi en valor la necessitat d’avantposar la ideologia a la conservació del poder. Que no estigui guiada pel possibilisme sinó pels nostres ideals.
• N’espero una reflexió profunda i serena sobre el fet identitari, fugint dels vells esquemes que identificaven sentiments de pertinença amb l’origen de cadascú i que tinguin en compte com la societat, avui, viu aquest fet identitari. Avui el posicionament personal en aquest tema va més relacionat amb l’estatus socio-econòmic que no pas amb l’origen (lingüiísticament o territorialment parlant).
• N’espero un canvi important en la organització, basant en la necessitat d’aprofundir en la democràcia i en els mecanismes que garanteixen la transparència i la renovació constant:

Limitació de mandats (orgànics, institucionals i de càrrecs de confiança).

Limitació dels càrrecs simultanis que es poden tenir.

Limitació de sous.

•  N’espero una nova manera de relacionar-nos amb la resta de la societat. Més directa, més fàcil i més sincera.  Hem d’escoltar i dialogar per construir el nostre discurs. Hem de fer més política. Som un partit polític, no uns gestors institucionals.

Això és el que espero del proper Congrés. És el que defensaré en tot el procés congressual. Aquests són els plantejaments bàsics que entenc que han de defensar les noves direccions (perquè els canvis no poden quedar-se només a nivel nacional, han d’arribar a tots els nivells de la organització).

Per això reclamo un exercici de GENEROSITAT i de RESPONSABILITAT.

Li reclamo generositat a la generació que ha dirigit el partit (en tots els nivells) els darrers 15 anys (n’hi ha que porten, fins i tot, més anys en les diferents direccions). Els (ens) reclamo la generositat de fer una passa al costat. Una passa al costat que ha de permetre sumar. Els (ens) reclamo generositat per cedir la direcció (les direccions) a una nova generació política.

Li reclamo responsabilitat a aquesta nova generació política. No és el moment d’espera o de transició que alguns i algunes creuen. És el moment de la responsabilitat, d’assumir responsabilitats, de fer una passa endavant per entomar la direcció del partit en tots els seus nivells.

I aquest és el motiu de dirigir-me (ingènuament) a la militància. Us demano a totes i a tots que sigueu alhora generosos i responsables. Us demano que femla passa al costat en els diferents àmbits de direcció en els que som i que fomentem que companys i companyes que fins ara no han tingut responsabilitats (o no massa importants) les assumeixin.

Però sobretot us demano que feu un acte de responsabilitat i feu una passa endavant per assumir aquests reptes. Cal que sumem, i per sumar no podem esperar que ens vinguin (que us vinguin) a buscar. Cal oferir-se. Us demano que us oferiu.

Ha arribat el moment de fer una passa endavant per, col·lectivament, assumir la responsabilitat de conduir el PSC en aquest procés de renovació generacional, de renovació organitzativa i de renovació del discurs des del diàleg franc amb la societat per donar resposta als reptes que la societat ens demana que afrontem.