Aportacions al debat Congressual: una passa al costat

Després de les eleccions municipals, amb un resultat pitjor del que esperàvem els i les socialistes pel PSC (i pel PSOE) el debat precongressual s’ha desfermat tant a nivell de converses particulars com (i sobretot) a la xarxa. I en breu començaran les trobades més o menys àmplies de forma pública (de forma privada estic segur que fa temps que es produeixen).
Si la gent de Nou Cicle fa temps que organitzen xerrades (sense fer massa cas de la petició expressa d’aparcar el debat fins passades les eleccions municipals), després de les eleccions autonòmiques un grup de militants i simpatitzants (entre els quals hi tinc molt bons amics, com el Martín Miralles) creaven el grup Més PSC a la xarxa social facebook, amb una clara vocació programàtica. Alhora, i a partir d’una iniciativa de Miquel Iceta de recopilar totes les aportacions que anaven apareixent en premsa i a internet, la direcció nacional llençava l’espai web Debat Socialista.
Fins aquí el que tothom coneixia i preveia.
Però després de les eleccions municipals i, sobretot, després d’uns resultats molt dolents, en què per primer cop la dreta ha guanyat clarament les eleccions locals, sorgeix de forma espontània (sorgeix a partir d’un “tuit” de l’alcaldessa de Campdevànol, Núria López, que inspirarà al regidor codinenc Arnau Ramírez) un moviment via twitter i facebook sota el nom de Congresdesdebaix (nom a facebook i etiqueta -”hashtag”- a twitter). Aquest darrer moviment, degut sobretot a la seva espontaneïtat és el que aparentment és més caòtic (tot i que comença a “endreçar” les seves idees a partir del wiki congresdesdebaix.wikispaces.com creat pel José Antonio Donaire) però també, en la seva primera setmana de vida, el que ha aplegat a més gent de forma visible.
Les aportacions al debat que apareixen a tots aquests espais van tant en la línia ideològica com organitzativa.

Però, des del meu punt de vista, la gran majoria de les aportacions responen a una anàlisi sovint no completada o no verbalitzada: no és que el PSC, ideològicament, necessiti una refundació ni que organitzativament tingui deficiències democràtiques insalvables. El que sembla constatar-se analitzant la suma d’aportacions és que hi ha un cansament general entre allò que anomenem “família socialista” d’estratègies fallides i, sovint, poc valentes i massa “possibilistes”.

És a dir, mentre els resultats electorals ens han acompanyat les crítiques eren mínimes:
D’una banda estàvem tots els i les que crèiem que s’estaven fent bé les coses i que relacionàvem de forma directa victòria electoral amb identificació de l’electorat amb el nostre projecte.
D’una altra hi havia la gent més crítica que, majoritàriament, no aixecaven la veu per no perjudicar el projecte.
També hi havia els i les que, tenint una opinió crítica, callaven bé per formar part de les estructures de poder, bé per considerar que no havia arribat “el seu moment”.
Però no ens enganyem, la direcció nacional, avui tant contestada, tenia un suport molt ampli entre la militància, molt més del que l’estricte poder de l’aparell orgànic podia (o pot) imposar. Avui és molt fàcil apuntar-se al grup dels descontents després d’haver callat assemblea rere assemblea emparant-se en que es callava per “por a l’aparell” (que jo sàpiga, “l’aparell” no ha enviat a ningú a galeres!).

En tot cas, també som molts els que hem donat suport a aquest aparell i que avui entenem que cal un canvi profund al partit.

Com deia, l’anàlisi del conjunt d’aportacions aparegudes em fa pensat, sobretot, en la necessitat de canvis estratègics (funcionals) més que no pas ideològics.

Si es llegeixen els documents aprovats per les diferents conferències nacionals (especialment la de Catalunya Causa Comuna) veurem que ideològicament el PSC se situa en posicionaments més propers als dels indignats del 15M i de l’#acampadabcn que no pas al poder econòmic i financer. Moltes de les aportacions que estem llegint en clau ideològica són, fins i tot, menys agosarades que les recollides als documents originats en Congressos i Conferències Nacionals. Algunes de les aportacions, també, ens situen més a prop del socialisme de principis del segle XX que no pas en la socialdemocràcia del XXI.
Així doncs, com deia, sembla que el problema no és tant ideològic com d’una altra índole.

L’altre gruix important de les aportacions aparegudes fan especial incís en la manera com el PSC es relaciona i s’organitza. Com es relaciona amb la resta de la societat i com s’organitza a nivell intern.

Pel que fa al primer punt, cal dir que el PSC porta molts anys fent una tasca boníssima d’escolta, de relació, amb la societat civil organitzada. No existeix cap organització política al nostre país que mantingui més reunions amb entitats socials de tota mena, que convidi aquestes a participar de l’elaboració dels documents programàtics, que incorpori més persones d’aquests moviments en les llistes electorals i en els diferents òrgans interns de l’organització… Això no vol dir que sigui suficient, però cal tenir en compte allò que sovint desconeixem o, fins i tot, critiquem (quantes vegades no hem escoltat crítiques per incorporar independents a les llistes electorals, quan això és una forma bàsica d’intentar obrir-nos a la societat…).
Una altra cosa és com des dels partits, en especial els d’esquerres i concretament el nostre, som capaços i capaces de trobar la manera de relacionar-nos, d’escoltar, d’establir ponts amb la societat civil no organitzada… O potser caldria dir amb la societat civil que s’organitza puntualment, per qüestions concretes, de forma sovint efímera, majoritàriament a través de la xarxa, i dins aquesta, a partir de les xarxes socials…
I aquí cal fer una profunda reflexió. Una reflexió que va més enllà del que es pot recollir en un post. Una reflexió que ha de tenir en compte tant aspectes tecnològics com socials; d’oportunitat política com de representativitat; del que significa veritablement la democràcia i del paper dels mitjans de comunicació…
En tot cas, però, sembla evident que cada cop es produiran més moviments més o menys organitzats i més o menys continuats en el temps que representaran parts relativament grans de la societat a qui caldrà escoltar, amb qui caldrà aprendre a relacionar-nos-hi i de qui caldrà, també, aprendre…
Després trobem totes les aportacions orgàniques. La gran majoria d’elles destinades (amb major o menor encert, i això és molt subjectiu) a dotar el PSC d’una organització interna més participativa, menys jeràrquica, més profundament democràtica…
Val a dir que si bé la intenció pot ser aquesta, algunes propostes podrien dur-nos en la direcció contrària (exemple: hi ha qui proposa que per accedir a un càrrec intern es faci una valoració curricular… I això pot ser usat per impedir la renovació de càrrecs).
En tot cas, sembla evident que existeix una sensació bastant generalitzada que és necessari canviar la organització per evitar al màxim els sistemes clientelars, l’eternització en les estructures de poder, la inversió de les relacions de poder i afavorir organitzativament la renovació constant de càrrecs interns i de representants públics.
I aquest, crec, és el nucli del problema.

Ens trobem amb que les direccions del partit, en tots els àmbits territorials, orgànics i en molts d’institucionals, són a mans dels qui hem considerat els i les millors durant els darrers 15 anys (més en alguns casos). I aquests millors, que efectivament són la generació política (d’edats molt diverses, però d’”edat política” similar) que ens ha dut a les victòries electorals més importants, a governar totes les institucions, a la renovació (en el seu moment) del partit, a la modernització de la organització…

Aquesta generació també és la que, veient com el PSC perdia vots de forma constant des del 1999, no ha sabut reaccionar ni aturar aquest procés. No han sabut transmetre al conjunt de la militància la veritable situació de davallada del suport popular al nostre partit. Han aconseguit que creguéssim que governar significava haver guanyat.
I dic han quan potser hauria de dir hem. No em situo entre els salvadors del partit.

Aquesta generació, que ha gestionat políticament el partit i les institucions la sortida de la crisi del 92 i la bonança econòmica, que ha vist com el nostre electorat envellia igual que la vella europa, sense incorporar prou nous votants per suplir els que ens abandonaven, que ha fet del possibilisme la seva forma de governar, aquesta generació, deia, s’ha trobat amb diversos canvis de paradigmes sense estar preparada per afrontar-los:

Un paradigma que ha canviat ha estat el de la identitat. Hem relacionat, històricament, origen amb posicionament identitari i l’hem fet extensiu a les noves generacions: fills i néts d’immigrants de la resta d’Espanya havien d’identificar-se únicament amb la idea d’Espanya… I el mateix seria pel que fa als fills i néts dels catalans “aborígens” (permeteu-me la broma)… Aquest axioma, tot i donar-se (crec) encara majoritàriament, no és una veritat absoluta i el sentiment identitari cada cop té menys a veure amb l’origen de la família i cada cop més amb factors socio-econòmics…
A nivell identitari també cal esmentar allò que ens deien a la gent de la JSC a finals dels 80 i principis dels 90 quan els avisàvem (a aquesta generació) que l’independentisme era majoritari entre la joventut organitzada… El discurs era que això eren “mals de joventut”, que quan fossin grans serien convergents (trist consol, pensava jo). Potser si que majoritàriament ara són convergents, però no han perdut l’independentisme pel camí!
Per tant, doncs, tenim un problema a l’hora de gestionar el posicionament del PSC respecte el factor identitari. I aquí veiem manca de valentia per part de la direcció nacional. Manca de valentia per prendre decisions doloroses. Treballem tant per nedar i guardar la roba que és com si ens trobéssim nus, amb la roba a les mans i els peus dins l’aigua, sense acabar de decidir-nos a banyar-nos o a vestir-nos… O a prendre el sol! (Que sempre hi ha terceres opcions!)

Un altre canvi brutal ha estat la crisi econòmica. Els socialdemòcrates europeus, defensors del mercat regulat, ens enfonsem en un discurs de si però no, incapaços d’imposar res a un sisteme financer que mana més que els estats. Això, sabut i/o temut més o menys per tothom, esdevé inacceptable quan la crisi esclata per culpa de la cobdícia i la manca d’escrúpols del capital (reprenem Marx?) i la paguen els més afectats. I aquí, en comptes de plantar-nos davant les entitats financeres, l’FMI o qui sigui que calia plantar-nos, en comptes de girar-nos cap al nostre electorat i dir-los que la situació és tant greu que NO tenim respostes d’esquerres vàlides i que s’hauran de fer reformes i retallades i que triïn ells, l’electorat, qui i com les ha d’aplicar… En comptes de fer això, per responsabilitat (n’estic segur) ens mantenim al poder intentant modular el mercat (i fracassant en l’intent) donant la sensació que ens aferrem al poder perquè és l’únic que sabem fer…

Aquesta generació tampoc ha estat capaç de fer un relat de país (ni en clau identitària ni social) ni ha sigut prou àgil per entendre els canvis socials que es produïen mitjançant les xarxes socials. Una nova manera de relacionar-se, molt més horitzontal, molt més ràpida, molt menys manipulable, molt més crítica, molt superficial (aparentment) però molt capilar.

Són moltes les coses que aquesta generació no han sabut fer. I moltes més les que sí han sabut fer. Però ara ja no es tracta tant d’això com d’una qüestió de confiança…

Es tracta d’escollir unes (i uns) dirigents que siguin capaces de ser conseqüents amb l’ideari socialdemòcrata.

Es tracta d’escollir uns (i unes) dirigents que tinguin el valor suficient per renunciar al poder si es constata que no podem aplicar un programa socialdemòcrata.

Es tracta d’escollir unes dirigents que tinguin il·lusió per la organització, no per ser-ne les dirigents.

Es tracta d’escollir uns dirigents disposats a assumir la limitació de mandats, tant a nivell intern com institucional.

Es tracta d’escollir unes dirigents disposades a fer del relleu generacional i de la renovació una pràctica constant.

Es tracta d’escollir dirigents capaços i capaces d’assumir que per aconseguir generar confiança entre l’electorat prèviament d’ha de generar entre la militància.

Es tracta d’assumir que la qüestió identitària és molt més important del que alguns es pensen  i molt menys del que alguns voldrien.

Així que si, jo també em sumo bàsicament als qui defensem que calen canvis organitzatius i de persones.

Ara bé, no es tracta de demanar-li a ningú que faci una passa enrere (tot i que convindria que tots i totes els i les que tenim responsabilitats ens plantegessim la possibilitat de fer-la) però si de demanar a la generació que ens ha dirigit (amb molts èxits, si, però amb un fracàs clamorós a l’actualitat) durant els darrers 15-20 anys que facin una passa al costat. Que permetin i fomentin l’aparició de nous lideratges.

Probablement aquesta renovació generacional no podrà finalitzar en el proper Congrés: els lideratges no neixen del no res gairebé mai.

Però que això no sigui l’excusa per tancar el Congrés amb una direcció tutelada per aquesta generació…

Que la propera direcció (les properes direccions) sigui ja una direcció renovada, sense hipoteques, valenta, humil i renovadora.