EL QUE EL PSC HA FET BÉ

El perquè d’aquest escrit

Ara que som en dies d’autocrítica a can socialista (i a l’esquerra en general, tot i que a casa nostra hi hagi formacions polítiques no massa inclinades a trobar responsables de la derrota entre els seus i en canvi si entre els seus socis); ara que hem entrat en una mena de catarsi col·lectiva en la qual sembla que si no aportes el teu gra de crítica és que ets culpable; ara que els i les socialistes catalans ens enfrontem a una travessa pel desert a nivell nacional i a un incertíssim futur immediat a nivell municipal: ara que som enmig d’una crisi de lideratge oberta per la renúncia del president Montilla a tornar-se a presentar com a candidat a la primera secretaria del partit i a recollir la seva acta de diputat (gestos que l’honoren); ara que reobrim vells debats sobre qui som, què volem i com i amb qui ho volem; ara, si, ara, toca dir el que sí hem fet bé.

Perquè si ens posem d’acord en el que hem fet bé delimitem també el que no.

Perquè en temps convulsos és necessari, imprescindible, no caure en la tragèdia i menys encara en l’hara-kiri.

Perquè en els moments greus la responsabilitat obliga a cercar la millor aproximació possible a la veritat, fugint de la denúncia fàcil (que acaba esdevenint renúncia).

I perquè, en el fons, les persones ens podem classificar (també) per com s’interrelacionen els nostres raonaments amb les nostres decisions: Si la raó fonamenta les decisions, la honestedat amb un mateix es respecta. Si primer prenem les decisions i després construïm l’argumentari que les fonamenta, potser respectem una certa coherència interna, però deixem de ser honestos i passem d’argumentar a justificar.

No estic pas segur, mai, de no ser dels segons, ja que sóc conscient que els éssers humans necessitem sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i som molt capaços d’auto-enganyar-nos, però si puc assegurar que sempre intento ser dels qui prenen les decisions en funció d’un raonament previ i no a l’inrevés.

El que un partit d’esquerres ha de ser i fer

Per a poder dir què hem fet bé (i, per tant, què no) ca saber prèviament en relació a què. És a dir, cal determinar què se suposa que és un partit d’esquerres, com s’ha d’organitzar, per a què serveix i què pretén aconseguir i com pretén fer-ho.

Crec que forma part del consens la idea que un partit d’esquerres (al s.XXI, a l’Europa occidental, en una societat de mercat, en un sistema democràtic de partits…) ha de ser un grup de persones organitzades a partir d’unes idees en comú amb l’objectiu de millorar les condiciones de vida dels conciutadans a partir de la recerca de la igualtat d’oportunitats i de la justícia social per a la qual cosa aspira a dirigir les institucions democràtiques existents sense renunciar a canviar-les i/o millorar-les si serveix per les finalitats esmentades, per la qual cosa es presenta davant la societat per tal que avaluïn i escullin en els processos democràtics establerts; és a dir, les eleccions

Per aconseguir això cal, per tant, una organització democràtica, amb unes normes de funcionament conegudes i acceptades per tots els seus membres.

Cal elaborar programes d’actuació a partir de l’ideari comú per ser presentats a la societat.

Cal escollir les persones que dirigeixin la organització així com les persones que la organització proposarà per dirigir les diferents institucions públiques.

I cal explicar el que es proposa, el perquè, el com es vol fer, amb qui al capdavant i (quan es governa) el que es fa, el perquè i el perquè no es fa el que no es fa. Resumint-ho molt: Organització, programa, persones i comunicació.

I) La organització

El PSC és un partit polític. No és una federació d’un partit polític.

El PSC és un partit polític vinculat al PSOE a nivell de la resta d’Espanya.

El PSC és un partit polític organitzat territorialment i sectorialment, és a dir, en funció d’on hi ha membres des del punt de vista físic i des del punt de vista de les idees o sectors de la societat (en funció d’interessos, activitats, aficions, etc…)

La base d’aquesta organització és doble: les seves idees i la seva gent. I és en funció d’aquesta doble base que s’estructura la organització i tot el que en deriva.

El que s’espera d’una organització

D’una organització (de qualsevol, però sobretot d’una política) és que sigui forta, flexible, oberta i que serveixi per allò pel que ha estat creada.

Forta perquè ha de resistir els mals moments i els bons, perquè ha de donar resposta a les necessitats de la gent i dels valors que defensa.

Flexible perquè ha de ser capaç d’adaptar-se constantment als canvis (endògens i exògens).

Oberta perquè no pot representar el sentit majoritari de la gent que comparteix els valors que defensa si no els coneix, i no els pot conèixer si es tanca en ella mateixa.

Si és forta, flexible i oberta, servirà per allò pel que ha estat creada.

El PSC és una organització forta. No n’hi ha cap dubte. Ningú en té cap dubte. Ha resistit moments convulsos (des de la seva pròpia fundació, passant per l’atemptat sofert a la seva seu nacional, per diverses -i consecutives- derrotes electorals, per escàndols, per la mort de dirigents, per crisis internes) i de molt bons (victòries electorals aclaparadores, tenir membres a tots els estaments, aconseguir la confiança de majories molt significatives…

El PSC és una organització molt més flexible del que pot semblar des de fora.

Demostren la seva flexibilitat molts exemples:

La seva pròpia creació, a partir de tres organitzacions.

La incorporació d’independents en les llistes electorals o en els càrrecs de representació pública

La creixent sectorialització del partit: creació d’espais de trobada, reflexió i debat sobre temàtiques concretes (cultura, gent gran, ciberactivisme, ocupació, immigració, educació, societat de la informació, economia…).

El creixent relleu generacional (o, millor, la creixent incorporació de les noves generacions en tots els àmbits territorials i de decisió).

La constant adaptació tecnològica.

L’aposta per la política 2.0 (tecnològicament, filosòficament i a la pràctica…).

El Programa

El nostre programa, els nostres programes, de ben segur és millorable. Però hi ha un parell de qüestions prèvies que cal tenir en compte:

a) A nivell mundial

Després de la caiguda definitiva (com a mínim a ulls occidentals, euro-centristes) de la utopia socialista (en termes clàssics; el que és el mateix, el comunisme) i de l’hegemonia del capitalisme com a únic mètode d’organització econòmica plausible, la socialdemocràcia esdevé l’instrument imprescindible per moderar la voracitat del propi sistema i protegir-ne els més febles davant d’ell mateix.

Amb l’aparició, doncs, de l’estat social i de dret, de l’estat del benestar, semblava que trobàvem l’equilibri entre l’individu i el col·lectiu, entre el capital i les persones. Però la globalització ens situa, quasi sense adonar-nos-en, en una situació de paradoxa constant: mentre els estats occidentals (majoritàriament europeus) protegeixen en major o menor mesura els seus ciutadans, l’economia especulativa troba en la internacionalització dels moviments econòmics i financers la via per a desbocar-se lliurement, arrossegant l’economia real i forçant els governs a desmantellar part del sistema de protecció social per intentar salvaguardar-ne el màxim possible. És a dir, molta de la feina feta en els darrers 50 anys és escombrada en molt poc temps sense que des de l’esquerra es tinguin respostes realitzables, creïbles i coordinades a l’especulació i la des-regulació global. Això, no cal dir-ho, ens porta descrèdit, desconfiança i inseguretat.

b) A nivell espanyol

Després de l’alè d’aire fresc que suposa la victòria del PSOE l’any 2004, reforçat per l’acompliment de les promeses realitzades (retirada de l’Irak, matrimonis entre homosexuals, inici del procés estatutari…) la sensació, des de Catalunya, d’haver trobat en el govern espanyol i en el PSOE un aliat de la pluralitat, el federalisme, ràpidament cau cap a la desconfiança, quan les expectatives es veuen aturades un i altre cop per un PSOE molt preocupat pel desgast electoral que el PP va aconseguint a mesura que atia les baixes passions, fomenta la catalanofòbia i juga a dividir i confrontar.

A això hi sumem la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya i trobem el millor caldo de cultiu per tenir el debat identitari monopolitzant el debat públic de bona part de la població catalana.

I, de forma molt clara, trobem una causa de distanciament molt gran entre l’electorat i el PSC en la sensació d’improvisació per part del govern de l’estat en matèria de lluita contra la crisi.

Així doncs, el programa (els programes) del PSC es veu fortament condicionat per una situació global molt complexa i una situació a Espanya de distanciament progressiu entre govern i PSOE i electorat.

c) A nivell català:

1) el Govern

Aquí entra, doncs, la pròpia gestió del PSC en tant que Govern, en tant que actor públic, d’una banda, i en tant que creador de programa, d’idees, d’intel·ligència col·lectiva, d’una altra.

Pel que fa al primer, és evident que la tasca de Govern a la Generalitat és, senzillament, excel·lent. D’una qualitat només comparable a la seva mala imatge. Una imatge, cal reconèixer-ho, alimentada parcialment per nosaltres mateixos, tant per acció com per omissió.

2) El PSC en tant que confeccionador de programa

Poques organitzacions com el PSC dediquen tant temps i esforços a confeccionar programa i discurs, internament i externament. A nivell intern no hi ha cap document programàtic que no sigui treballat de forma exhaustiva abans de ser donat a conèixer com a proposta. I és una tasca que es complementa, prèviament, amb intenses i prolífiques sessions d’intercanvi d’aportacions amb persones i col·lectius externes a la organització d’una banda i de forma molt especialitzada, sectorialment, d’una altra. Alhora, però, es constat la percepció per part de la societat en el seu conjunt de que el PSC, com la resta d’organitzacions polítiques, viu d’esquena a la resta de la societat que l’envolta i de la que forma part.

Les persones

Si durant la història de la humanitat podem veure clarament com els lideratges singulars han estat clau en molts moments, avui en dia això no només no ha canviat, sinó que ha augmentat considerablement. La gent vol (volem) i necessita (necessitem) posar cara a les propostes, i més en política.

El PSC, com la resta de partits, té lideratges múltiples. Aquests ho són a nivell intern (orgànic) i extern (institucional i singular) i a nivell d’àmbit (geogràfic, temàtic…)

I també, com a la resta de partits, el PSC va decidir en les darreres eleccions fer coincidir el màxim lideratge intern (la primera secretaria) i el màxim lideratge extern (candidat a President), repetint així el que ja havia fet l‘any 2007.

Els factors negatius de José Montilla (reconeguts públicament per ell) com a candidat són prou coneguts, per la qual cosa miraré de centrar-me en els positius. José Montilla és el primer màxim dirigent d’un partit polític català, després de la dictadura, que no forma part ni prové de l’alta burgesia catalana. El valor històric d’això potser no el copsem amb prou nitidesa, però és cabdal tant pel fet de provenir de la immigració andalusa, d’una banda, i d’una família treballadora i humil d’una altra.

Presentant-lo, per tant, el 2007 (i també el 2010) com a candidat a la presidència de Catalunya és un fet més rellevant, fins i tot, ja que el 128è president de la Generalitat de Catalunya, el quart des del retorn de les institucions democràtiques, és immigrant i català per decisió. Podia, per tant, ser un cert reflex d’una part molt important de la societat catalana alhora que un exemple de superació personal i de la realitat de la societat catalana, lluny dels conflictes fictícies que alguns s’entesten a veure i d’altres a crear.

És evident, però, que no ha estat aquesta la visió que els catalans i les catalanes han tingut, no de forma majoritària, com a mínim.

Però si parlàvem dels lideratges múltiples, cal fer-hi alguna referència més.

Així, i a nivell intern, la renovació generacional a la que fèiem esment en l’apartat dedicat a la organització, ha permès una convivència entre els líders més “antics” (alguns d’ells lideraren la pròpia fundació del partit) i els més “nous”.

I pel que fa al nivell extern, els diferents alcaldes i alcaldesses, sense oblidar els i les ministres i alts càrrecs institucionals, conformen una xarxa de lideratges força espessa i composada per gent de prestigi i solvència (en els respectius àmbits geogràfics i/o funcionals).

La comunicació

Diuen que quan un partit polític explica els seus resultats a partir de la premissa de problemes de comunicació, evidencia que els problemes de comunicació són els menys importants que té aquell partit. Així doncs, no atribuirem els resultats electorals a la comunicació. De fet, el PSC ha fet un esforç notable per explicar tant l’obra de govern realitzada com les propostes programàtiques.

I ho hem fet mitjançant els mètodes més tradicionals (cartells, ràdio, televisió, cine, papereria…) i els més moderns (web 2.0, xarxes socials, etc.) i en tota mena de formats. I usant tots els llenguatges.

No seré jo, per tant, qui atribueixi als problemes de comunicació que els ciutadans i les ciutadanes hagin decidit enviar-nos a la oposició amb el pitjor resultat electoral obtingut a les eleccions al Parlament de tota la història.

S’ha realitzat una campanya electoral intensa, novadora, aconseguint ser el centre d’atenció sovint, aconseguint centrar el debat en les nostres propostes i en la nostra pròpia campanya; el missatge es pot considerar més encertat o menys; més o menys acurat… Però ens hem explicat i molt i a molta gent. Si no ens han votat ha estat perquè no els hem convençut, no perquè no els hàgim arribat.

Conclusions en positiu

Per tant, i vista la organització, el programa, les persones i la comunicació, sembla evident que tot i que hem perdut, no estem tant malament.

Disposem d’una eina (el partit) ben organitzada, ben travada i inserida en la societat, amb un capital humà de moltíssima qualitat i molt gran, d’on no serà massa difícil trobar nous i noves dirigents, nous lideratges, i amb capacitat per explicar-nos directament a molta, gent, tant per mitjans convencionals com de relativament nova aparició.

Seran temps difícils, sí, però no tant com alguns temen ni com d’altres desitgen.

El nostre compromís, la nostra intel·ligència col·lectiva i la força dels nostres arguments fan de la nostra organització una magnífica eina per encarar els nous reptes.

Caldrà, evidentment, encertar amb l’elecció dels lideratges… Però, sobretot, caldrà encertar amb les estratègies.

La segona va lligada a la primera, evidentment, i d’ambdues depèn en gran mesura que la recuperació de la confiança per part de la ciutadania arribi per mèrits propis i no per demèrits dels nostres adversaris.