I després de la derrota del 28N què?

Després de la derrota electoral del 28 de novembre, que ha significat tenir el pitjor resultat en unes eleccions al Parlament de la història, que comporta la renúncia a l’acta de diputat i a la reelecció com a primer secretari del president Montilla, som molts i moltes els qui tenim la necessitat d’expressar-nos sobre cap on ha d’anar el PSC, o cap on no ha d’anar.

S’estan succeint les declaracions als mitjans, les filtracions interessades, els articles als blocs, els comentaris a twitter i facebook, en una mena de catarsi individual i col·lectiva que, segurament, no servirà per massa cosa més que per buidar el pap els uns i posicionar-se uns altres.

No em maliterpretin, ja em sembla bé la llibertat d’expressió i l’espontaneïtat. I em sembla bé també les facilitats que ens venen donades per les TIC per expressar-nos… Però no acabo de tenir clar que serveixi per res més que per calmar consciències, demostrar (-nos) com de renovadors (o no) som i, en els pitjors casos (que també n’hi ha) posicionar-se amb l’esperança que aquest posicionament obri portes a qui sap què en els futurs congressos (perquè quan el PSC fa un Congrés nacional, el període congressual s’estén uns mesos amb els congressos de federació i assemblees d’agrupació posteriors).

I en aquest moment el que trobem és l’anàlisi del resultat de les eleccions en boca (en tecles i pantalles, de fet) d’alguns (us recomano especialment l’anàlisi del Jose i la del Miquel) i les notícies als mitjans, no massa de fiar, ja que són rumors dels rumors…

Tothom té en ment 3 qüestions a l’hora de parlar de quan i com fer el procés de reflexió i canvis que han de culminar en el procés congressual: el resultat de les eleccions, les properes eleccions municipals (amb Barcelona com a fita més important, però no única) i allò de les ànimes (que si una, que si dues, que si la qüestió identitària…)

Són tres elements imprescindibles, sí… Parlem-ne:

Els resultats de les eleccions han molt dolents. Pitjors del que esperavem la majoria dels que ens esperavem una clatellada important. Ens ha marxat vot a l’abstenció, si, però sobretot ens ha marxat vot cap a CiU d’una banda i cap al PP d’una altra. La qual cosa ens fa pensar immediatament en la qüestió identitària d’una banda, però també en la percepció que els votants tradicionalment d’esquerres tenen respecte del PSC i de CiU…

Les properes eleccions municipals són el gran què immediat. Si CiU no acaba de trobar el seu lloc polític fora de la Generalitat, el PSC no és el PSC fora del municipalisme. I aquí hi ha una gran por que recorre tot el país, posarà en perill la bona feina feta pels governs socialistes als ajuntaments la davallada del prestigi de la marca PSC, de la marca “socialista”? Perquè el que ja sembla evident és que la bona gestió en aquest moment ja no és garantia d’èxit.

I les ànimes… Ai les ànimes… Milito al PSC des de fa 19 anys. He passat la metiat de la meva vida militant al PSC. I sí, hi ha sensibilitats diferents dins el partit. I tant. I hi ha gent que posa més accent en la qüestió identitària (sigui per “tibar” cap a posicionaments més “pro-psoe”, sigui per “tibar” cap a posicionaments més “pro-tinguem_grup_parlamentari_propi”)… Però jo no he vist mai que les divisions al partit (que n’hi ha hagut, i de profundes) hagin estat marcades per això… De fet el que jo he viscut ha estat més una divisió entre els (i les) qui es pategen el territori-partit agrupació a agrupació, federació a federació, i els (i les) qui esperen (i pretenen) que el fet de tenir una ment privilegiada els doni una mena de dret a dirigir la organització. I aquesta divisió fa temps que va quedar resolta. La prova que la divisió del partit per qüestions identitàries no existeix la trobem en que el catalanisme ha estat assumit com a tret identitari pel conjunt del partit sense massa problemes… Altra cosa és que dins la organització hi hagi qui vulgui posar focus públic en qüestions identitàries i qui no ho vulgui fer…

Ara bé, si aquestes tres qüestions són importants, hi ha altres qüestions que també ho són i que, crec, no se’ls dóna la importància que crec que tenen.

El PSC, bàsicament, com a organització, estava (i està) fent molt bé les coses.

M’explicaré: Va iniciar un relleu generacional no traumàtic que ha incorporat gent amb perfils professionals d’alt valor alhora que amb una formació política, intel·lectual i ideològica molt sòlida.

Ha iniciat (o continuat, de fet) una revolució lenta però segura (i en alguns aspectes no tant lenta) d’ús, aprofitament i fins i tot experimentació de les TIC com a eines de comunicació (en el sentit més ampli del terme) de la organització.

Treballa de forma transversal i oberta (a la resta de la societat, dins la organització, etc) les qüestions programàtiques (tant pel que fa als programes electorals de tots els nivells com pel que fa al programa marc que ha de marcar el rumb ideològic del partit).

Però, no sóc il·lús… Si fem tant bé aquestes coses… què carat ha passat per perdre un quart de mil·lió de vots, per perdre a totes les comarques, per perdre les eleccions amb aquesta contundència?

Doncs, a banda dels aspectes que apunten el Jose Rodríguez i el Miquel Iceta als articles referenciats a l’inici d’aquest article, probablement ens trobem davant d’un canvi més profund i a nivell més ampli que no pas Catalunya o España…

Probablement el PSC, com el PSOE, com les esquerres a nivell europeu, tinguem un problema d’adequació del nostre llenguatge, de les nostres propostes i del nostre model de societat respecte de la societat mateixa… Probablement ens trobem davant la necessitat de saber donar cada dia respostes més senzilles a problemes més complexos.

Un exemple una mica tonto (no dono per més, ja em disculparan):

ERC és independentista

El PP és espanyolista-centralista

CiU ni una cosa ni l’altra sinó tot el contrari, però volem el Concert (o no, que ja hem guanyat les eleccions)

I el PSC? El PSC vol el federalisme d’Espanya, amb la integració de totes les nacionalitats i regions en un estat amb qui tenim lligams emocionals, econòmics, administratius i polítics. Volem que l’Estat reconegui la realitat social, política, cultural i econòmica de Catalunya, la seva diferència, però sense voler trencar amb Espanya…

Triguem molt a explicar-nos, oi? Perquè el que defensem és més complex. Més profund (sovint) i, per tant, més difícil d’explicar…

Ho deixo aquí… però seguiré…