Resultats electorals:
Abans que res felicitar el poble de Catalunya, els ciutadans i les ciutadanes que ens han tornat a demostrar el perquè es fan eleccions i no enquestes per decidir qui ens ha de governar i en quines condicions.
En primer lloc felicitar els guanyadors formals de les eleccions: CiU.
En segon lloc felicitar els guanyadors reals de les eleccions: ERC (històrica segona força al Parlament, tot i que tercera en vot popular), C’s (no m’agraden però han tret molt bons rèdits de la radicalització del discurs públic i publicat), ICV-EUiA (tot i la indefinició a nivell nacional, el nou equip -no tant nou- de joves estan fent una molt bona feina electoralment parlant) i les CUP (amb el repte de no ser una altra força extraparlamentària que passa a ser parlamentària durant una legislatura i prou…)
En tercer lloc assumir la derrota (tercer lloc perquè primer van les felicitacions, no perquè ho vulgui “amagar”) del PSC. És cert que som segona força en vots (aquí tenim part de l’explicació del perquè CiU SEMPRE s’ha oposat a que Catalunya tingui llei electoral… ens regim per la provisional amb la que es van constituir el primer Congreso de los Diputados després de Franco…) però també és cert que hem baixat 8 diputats respecte dels que eren fins ara el pitjor resultat electoral obtingut a Catalunya. És cert que les eleccions ens han agafat a peu canviat, tot just acabant el procés congressual (que va més enllà del Congrés Nacional) i al principi de la nostra feina més urgent i important: intentar reconnectar amb la societat civil catalana, escoltant la veu de la gent… i hem hagut de passar a explicar-nos de nou… És cert que hem hagut de fer front a una campanya emocional, basada més en la recerca de les vísceres que de la raó, enfrontant-nos a les lectures simples i fàcils, gairebé maniquees d’alguns amb explicacions llargues, feixugues, racionals… És cert, també, que hem hagut de “lluitar” contra la premsa del règim, la premsa afí al règim (subvencionada de forma escandalosa el darrer any amb més de 8 mil·lions d’Euros!!!), les enquestes i la desmobilització… Però, dit això, ens toca repensar, de nou, què fem malament, què podem millorar i què hem de fer per demostrar i convèncer els nostres conciutadans i conciutadanes que el nostre Partit és de fiar, que el nostre projecte és el millor i que és viable, que el nostre compromís nacional i, sobretot, social, rau en el nostre compromís respecte els drets i les llibertats de les persones, a nivell individual i col·lectiu i que hem entès clarament que les nostres actituds (gestors més que polítics, perfils “grisos” més que de proximitat, parlar més que escoltar…) han de canviar (estic convençut que ja han canviat en bona mesura) per tal de garantir que el PSC torni a ser un instrument ben valorat per la ciutadania, al servei de la societat catalana, al servei dels ciutadans i de les ciutadanes… al servei de les persones.
Cal, també, reconèixer al PP l’habilitat per passar de puntetes per unes eleccions quan és responsable de les retallades en drets socials arreu de l’Estat i corresponsable de les retallades a Catalunya.
Dit això, algunes consideracions inicials (perquè tot just han passat 11 hores des del tancament de les urnes) respecte d’aquestes eleccions:
1: Senyor Mas: Ha fracassat. No ens vengui sopars de duro. Ha guanyat les eleccions, és cert… Però a la vida no se’ns valora pels resultats obtinguts sinó pels obtinguts en funció de les expectatives generades. Aquestes eleccions NO calien. Les va convocar per millorar els seus resultats (majoria significativa, important… eufemismes de majoria absoluta) i no només no els han millorat sinó que han perdut 12 escons i bona part dels vots obtinguts fa NOMÉS 2 anys. El messies s’hauria d’adonar que qui va predicar al desert durant anys mentre ell pactava amb els romans (perdonin la gracieta) és qui ha recollit els èxits (i tot i ser magnífics, no oblidem que NO són els millors resultats d’ERC en unes eleccions al Parlament de Catalunya en nombre absolut d’escons i vots)… Perquè el poble de Catalunya, la Voluntat del Poble… no s’ha deixat enredar… Ha premiat la coherència (pel que fa al vot d’arrel sobiranista/independentista/nacional/identitari) i ha castigat l’oportunisme…
2: El Parlament que sortirà de les eleccions d’ahir té MENYS número de parlamentaris i parlamentàries a favor de la independència que el de la legislatura passada. 2010: CiU + ERC + SI= 76 (donant per fet que tots els parlamentaris de CiU de 2010 fossin pro-independència) en vots populars 1.524.000, aproximadament. 2012: CIU + ERC + CUP= 74 en vots populars 1.881.000, aproximadament.
3: En vots populars, els independentistes han crescut dels 1.500.000 als 1.880.000. Però és que els no independentistes han passat dels 1.202.000, aproximadament, de 2010 als 1.630.000. Evidentment aquestes dades estan carregades de matisos, ja que no tots els votants de CiU, per exemple, podem assegurar que siguin independentistes, com no podem assegurar que tots els votants d’IC o del PSC, per exemple, votarien NO en un referèndum. Però la qüestió és que en les eleccions al Parlament de Catalunya on més clarament s’ha cridat a la ciutadania a posicionar-se en aquest sentit, en l’anomenat eix nacional, l’independentisme agregat suma 250.000 vots més que el no independentisme agregat. Cal, doncs, que tots plegats fem una reflexió sobre el que vol el poble de Catalunya… I és evident que no hi ha un resultat inequívoc, unívoc, sinó molt complexe…
4.- En funció d’aquests resultats, doncs, cal que el proper President tingui molt clar quin és el posicionament de la societat catalana al respecte de la qüestió nacional. Hi ha una aparent majoria relativa a favor de la independència, però hi ha una minoria majoritària en contra. Precipitar un País cap una aventura d’aquestes característiques amb marges tant estrets, quan som immersos en la pitjor crisi econòmica que hàgim viscut en democràcia, que està afectant molt especialment les classes populars, però no només… Pot ser un fracàs estrepitós… Dedicar les energies d’un govern a això mentre hi ha gent que PASSA GANA, o NO TENEN CASA… em semblaria del tot irresponsable
5.- Dit això, no em sembla, però, que la qüestió nacional s’hagi de deixar a banda. Potser ens toca, a tots plegats, als polítics, als partits polítics, però també a la societat civil en general, fer un veritable esforç de conciliació de postures, de síntesi, de recerca de posicionaments comuns, de trobar el nostre mínim denominador comú, per tal d’alleugerir el que TOTS els partits polítics (PP i Cs també) han (hem) reconegut en aquesta campanya, i és la necessitat de “tocar” la relació amb el conjunt d’Espanya… En moments de crisi econòmica, cal parlar d’economia i de finançament, cercant un major equilibri, una major justícia… Però en moments de crisi social, cal també parlar de la societat, tenir clar que el poble, els ciutadans i les ciutadanes NO volem més retallades… perquè
6: Els votants a favor de partits de dretes PRO-RETALLADES (CiU i PP) sumen 69 parlamentaris, cert, però només 1.589.000 vots, mentre que els votants a favor de partits que s’han manifestat EN CONTRA DE LES RETALLADES (ERC, PSC, ICV, Cs i CUP) sumen 66 parlamentaris, cert, però 1.797.000 vots!!! (Això ens dóna una altra dada significativa a favor de que Catalunya tingui LLEI ELECTORAL PRÒPIA d’una vegada per totes). Per tant, cal replantejar de forma clara i inequívoca el paper de l’administració i del Govern, de les polítiques per sortir de la crisi. Més estímul econòmic, més protecció social i menys retallades als qui menys tenen.

Conclusió a primera hora del 26 de novembre: Cal MÉS POLÍTICA (en majúscules) i menys estratègia. Cal més col·laboració i menys divisió. Cal més feina i menys declaracions. Cal respectar la voluntat del poble, sí, tenint clar que és complexa, diversa i plural. Ens cal un Govern que governi, no que especuli.

La Pau (Bakea en Euskera) per fi.

ETA anuncia la fi definitiva de les seves accions. Queda l’entrega d’armes i la resolució de les qüestions “tècniques” (presos, dissolució definitiva, què passa amb els delinqüents encara en llibertat i els seus delictes…). Ho gestionarà el proper govern i potser el següent.

Però hi ha Pau.

Els meus fills coneixeran ETA pels llibres de text.

Gran dia per la llibertat.

Ara, i sempre, un record per les víctimes.

¿Què tenen en comú 26 alcaldes i alcaldesses, 32 membres d’executives de federació i agrupació, més de 20 regidores i regidors, 1 senadora, 6 parlamentaris i parlamentàries, 5 diputades i diputats, el primer secretari de la JSC, 2 delegats sectorials, membres del teixit associatiu i diferents professionals?

Que estem units pel canvi al PSC, que treballem i treballarem per un #nouPSC

Ho podeu llegir aquí:

Carta Oberta a la Ciutadania de Catalunya: Una oportunitat pel catalanisme progressista

Us hi podeu adherir aquí:

ADHEREIX-TE

I us copio la Carta Oberta aquí:

Carta Oberta a la ciutadania de Catalunya

by unitsxcanvipsc

Ahir va ser un dia molt trist.

Alguna cosa s0ha fet molt malament quan hi ha gent que diu defensar la democràcia intentant bloquejar l’accés dels parlamentaris a la seu on rau la representació de la sobirania popular.

Estic convençut que la majoria dels qui eren allà estan convençuts i convençudes que la raó els acompanya.

I aquest és el problema. L’error més greu.

Per mi l’error més greu no és que els indignats pacífics (la immensa majoria, n’estic segur) no hagin estat capaços d’aturar els violents. Ni que s’hagin cregut la versió conspiranoica de que van ser els “secretes” els provocadors (que hi ha policia de paisà en les manifestacions? i tant que si… és la seva feina… ara, que ningú m’intenti fer creure que va ser un mosso de paisà qui va marcar la exconsellera Tura com els nazis marcaven als jueus o que va ser un mosso de paixà qui va intentar prendre-li el gos pigall al diputat Llop).

No, per mi l’error més greu dels indignats ha estat pensar que, perquè els acompanya la raó (jo crec que la raó no existeix, sinó les raons, tantes com persones, tantes com opinions… tot i compartir la indignació) tenen dret a tot, fins i tot a bloquejar el Parlament!

Senyors indignats, senyores indignades… El que està passant és gravíssim… És molt greu que les classes treballadores hàgim de pagar les indigestions dels més poderosos… És molt greu que hi hagi polítics corruptes que siguin elegits de nou… És molt greu que, per primer cop, una generació (la més preparada que hem tingut mai, a més) vegi el seu futur pitjor que el seu passat… És molt greu… Però res de tot això és tant greu com no tenir llibertat, com no tenir democràcia… Hem de canviar la nostra democràcia per fer-la menys imperfecta? Fem-ho! Però no intentant substituir la voluntat popular expressada en les urnes el passat 28 de novembre (3.200.000 vots més els qui no van votar per voluntat pròpia!) per la voluntat d’uns quants (perquè, senyors indignats, 3.000, o 30.000 són només uns quants al costat dels 3.200.000!!!).

L’error més greu va ser aplicar la resistència (passiva o activa, tant i fa en aquest cas) per intentar aturar el Parlament! Però què us heu pensat? 40 anys de dictadura, molts anys de presó, molts morts a la presó, a l’exili o executats… Moltes famílies marcades amb l’etiqueta de “rojo” o “separatista” per defensar la democràcia… Tot això no importa res? Tanquem el Parlament?

Escoltar segons quins membres d’aquest col·lectiu dir coses com que tots els polítics són corruptes… A Catalunya? Si tots els polítics són (som) corruptes, tots els indignats són violents?

Toca canviar l’estratègia, toca fer el que fan a Madrid. Toca ser capaç@s d’articular un programa de mínims. Toca descentralitzar les protestes. I toca dialogar. I això vol dir escollir representants que dialoguin amb els partits polítics. O bé crear-ne un de nou (o 2, o 3 o els que convuingui).

Perquè si, reitero, hi ha moltes raons per estar indignats. Hi ha moltes coses que es poden canviar i, probablement, s’han de canviar amb una certa urgència. Però aquestes raons no poden ser l’argument per imposar res, per jugar a un maniqueisme infantil segons el qual els indignats són bons i els polítics dolents.

Una de les coses que més il·lusió em va fer en veure el naixement i creixement del moviment 15M va ser que la desafecció respecte dels partits no significava desafecció respecte de la “res pública”, respecte de la política. Però si voleu fer política (en el millor, l’únic per mi, sentit del terme) cal que tingueu programa ideològic, estratègia i representants… Si no, el moviment es perdrà… I seria una llàstima.

Per convenciment i per la paraula donada us relaciono la declaració d’interessos.

Està dividida en dues parts: la primera fa referència a les activitats (incompatibilitats i activitats que proporcionen ingressos econòmics). La segona fa referència als béns patrimonials.

REGISTRE D’INTERESSOS: ACTIVITATS

Declaro que no estic incurs en cap causa d’incompatibilitat de les previstes en la legislació vigent.

Declaro que en relació amb els càrrecs i les activitats que desenvolupo i/o les que em poden proporcionar ingressos econòmics indico que:

1. Treballo a Telefónica de España, S.A.U. com a Assessor del Servei Comercial. Tinc un sou brut anual de 27.675 €, als quals s’hi sumen, si es dóna el cas, els incentius per consecució d’objectius que en cap cas podrà superar els 20.240 €. (Treballo també com a músic, de forma esporàdica. Els meus ingressos bruts l’any 2010 per aquest concepte van ser de 2.845 €. Aquesta informació no se’m demanava a la declaració però la vull fer constar públicament).
2. Sóc membre del Consell d’Administració de Granollers Escena, S.L. (empresa pública que gestiona el Teatre Auditori de Granollers). És un càrrec no retribuït i sense dietes ni indemnitzacions a excepció de la possibilitat de tenir 2 entrades sense cost en cada funció o concert. He fet servir aquest dret un parell de cops l’any durant els 4 anys que fa que formo part del Consell d’Administració. En la propera renovació del Consell d’Administració en deixaré de ser membre.
3. No participo de cap altra activitat pública.
4. No participo de cap activitat per compte propi.
5. No exerceixo càrrecs amb funcions de direcció, representació o assessorament de societats mercantils i civils, fundacions i consorcis amb finalitat lucrativa.
6. No tinc cap càrrec o participació superior al 10% en el capital ni en té cap familiar directe (cònjuge, descendents…) en empreses d’obres, serveis o subministraments, qualsevol que sigui la seva naturalesa, concertades amb el sector públic estatal, autonòmic o local.

REGISTRE D’INTERESSOS: BÉNS PATRIMONIALS

1. Sóc copropietari (33%) juntament amb els meus pares d’un pis a Sant Antoni de Vilamajor, que és la seva residència. Aquesta vivenda està gravada amb una hipoteca constituida l’any 2010. El valor cadastral de la vivenda és de 27.963,01 €
2. Sóc propietari de dos vehicles, un turisme Volkswagen Touran del 2006 i una motocicleta Kymco Grand Dink del 2010.
3. Tinc accions de Telefónica de España per valor de 1.000 €.
4. Sóc titular del 100 % de tres comptes corrents amb un saldo mitjà l’any 2010 (entre els tres comptes corrents) de 6.037,80 €
5. Sóc titular del 50% de dos comptes corrents amb un saldo mitjà l’any 2010 (entre els dos comptes corrents) de 1.841,99 €
6. Sóc titular del 33% d’un compte corrent amb un saldo mitjà l’any 2010 de 7.423,26 €
7. No tinc valors representatius de la cessió a tercers de capitals propis (deute públic, obligacions, bons, certificats de dipòsits, pagarés i altres valors equivalents).
8. No tinc cap altre bé o dret de valor unitari superior a 18.000 € (embarcacions, aeronaus, joies, objectes d’art, antiguitats, drets de propietat intel·lectual o industrial, etc.)
9. No tinc participació en societats per sobre del 50% del capital social ni tinc majoria de vot en la presa de decisions de cap societat.
10. Respecte de l’Imposta sobre la Renda de les Persones Físiques, declaro haver procedit a la liquidació del mateix al passat exercici, cosa que he acreditat davant l’Ajuntament mitjançant fotocòpia del document d’ingrés o devolució.

En la meva intervenció també vaig instar la resta de regidores i de regidors del consistori a fer pública la seva declaració.

Ho faran?

El passat 11 de juny, dissabte, es van constituir els Ajuntaments. També el de Llinars.

En el que serà una constant de transparència i intent de difsió, faig pública la meva intervenció en l’esmentat Ple (la meva primera intervenció com a regidor!).

A la foto del consistori hi falta el Jaume Majoral, de CiU, qui no va assistir al Ple de Constitució. La foto, per cert, l’he extret de www.llinarsdelvalles.info

 

11 de juny de 2011

 

Gràcies Senyor Alcalde,

Senyores regidores, senyors regidors

Veïnes i veïns

 

En primer lloc vull felicitar-lo, Sr. Pujol, a vostè i el seu grup per haver guanyat les eleccions.

Els prego que em permetin començar la meva primera intervenció fent un reconeixement a la tasca que han realitzat les regidores i regidors socialistes que m’han precedit en aquesta corporació des de la recuperació de les institucions democràtiques. I vull que aquest reconeixement sigui especialment per la Rosa Ma. Casellas i el Jordi Sobrequés. D’ells he après moltes coses: un sentit de la constància, de la dedicació, una gran capacitat de treball i un esperit de servei públic, un esperit de servei a Llinars d’es d’un clar posicionament d’esquerres i sentit de la responsabilitat. Ha estat precisament aquest sentit de la responsabilitat el que els ha dut (a més de qüestions personals) a renunciar a les seves actes de regidors. Aquest sentit de la responsabilitat els honora i jo els ho vull agrair.

Avui tinc un sentiment agredolç. En primer lloc perquè aquesta corporació ha perdut, al meu entendre, dos grans regidors, exemple del que ha de ser la tasca política.

En segon lloc perquè la derrota sense pal·liatius del projecte socialista al conjunt d’Espanya, a Catalunya i de forma significativa a Llinars fa que, avui, els i les socialistes tinguem un fort sentiment de preocupació per allò que no hem fet bé. Però aquesta preocupació ens porta a reblar el nostre compromís de treball en les institucions, especialment en aquesta corporació.

Però, i els prego que em permetin una llicència personal, avui és també un dia d’orgull i responsabilitat.

Orgull que es deriva d’assumir la responsabilitat de representar els ciutadans i les ciutadanes de Llinars.

L’orgull que es deriva de fer-ho des de l’Ajuntament, que és la casa tots.

L’orgull de fer-ho defensant els principis del socialisme democràtic: la igualtat, la justícia social i la solidaritat.

Uns principis que dec, en gran mesura, als valors transmesos pels meus avis i, sobretot, pels meus pares, que sempre van donar-me, alhora, un exemple constant del que significa el compromís i una llibertat sense imposicions de cap mena a l’hora de defensar el que creia just.

Amb aquests principis, doncs, penso exercir la gran responsabilitat, l’honor de ser regidor d’aquest Ajuntament.

I penso fer-ho aplicant-me a mi mateix allò que entenc que ha de fer tota institució pública: la transparència. Per això anuncio que faré pública mitjançant la meva pàgina web i la del meu partit la declaració de béns preceptiva per a assumir el càrrec. I insto la resta de membres del consistori a fer el mateix. Vivim temps de canvis, on la desafecció cap a la política es manifesta cada cop més de forma clara i rotunda. Cal que fem de la transparència una pràctica habitual de totes les nostres actuacions com a representants públics.

Els ciutadans i les ciutadanes de Llinars, lliurement, vam exercir el nostre dret de vot el passat 22 de maig. I d’aquest exercici n’ha sortit la correlació de forces que conformen aquest plenari.

Moltes felicitats, Sr. Pujol, pels magnífics resultats obtinguts. Moltes felicitats a vostè i al seu grup.

Assumeixen avui, de nou, una gran responsabilitat. Un de cada dos electors i electores així ho ha volgut.

Els pertoca la responsabilitat de gestionar l’Ajuntament en un període de crisi. De crisi profunda. Una crisi que, diuen els experts, encara va per llarg.

Una crisi que té un component humà terrible: l’atur.

Un atur que, tot i que ha baixat els darrers mesos una mica, a Llinars afecta a gairebé 800 persones.

I a aquest fet cal que hi sumem que molt sovint l’atur afecta a més d’una persona per unitat familiar, el que fa que aquesta gran xarxa social que és la família es vegi molt ressentida. Cal que tinguem molt present que hi ha moltes persones que sobreviuen gràcies a la solidaritat familiar. I n’hi ha moltes que tiren com poden gràcies als ajuts de les ONG, dels serveis socials…

Per això, Sr. Alcalde, ha arribat el moment que assumeixin aquesta immensa responsabilitat que els ha estat encomanada treballant menys per la pell de Llinars, és a dir, menys pedra, i més per la seva ànima, és a dir, les seves persones… Cal treballar per la gent.

Li repeteixo, són els justos guanyadors, sense objeccions, d’aquestes eleccions. El 50% dels vots ho referenden. Però ara li toca, els toca, governar també pels qui han votat altres opcions i pels qui no van votar.

Ara toca, Sr. Pujol, treballar pels més afectats per la crisi de la nostra societat, de Llinars. Li demano, li demanem, que centri tots els esforços en la creació d’ocupació i els serveis socials.

Li proposem que tiri endavant un gran pacte polític, social i econòmic a Llinars.

Li proposem la creació d’un Pacte Local per l’Ocupació.

Assegui en una taula empresaris, treballadors, comerciants, entitats financeres i l’administració. Sumin esforços, sumin feina per afavorir la creació d’ocupació a Llinars i donin resposta a les demandes d’ajuts socials que tenim i que aniran en augment.

En aquest camí ens trobaran, a mi i al meu grup. Farem una tasca d’oposició rigorosa i ferma però, sobretot, constructiva, en positiu.

Li repeteixo, en aquest camí ens trobaran i els ajudarem en tot el que estigui a les nostres mans.

Perquè, Sr. Pujol, Sr. Alcalde, regidores, regidors, veïnes i veïns…

Som en un moment de dificultats, un moment que requereix de tothom, i dels polítics especialment, un exercici de responsabilitat, de generositat… Cal apartar el tacticisme partidista i centrar-nos en les necessitats de la gent. No fer-ho serà un fracàs col·lectiu.

Toca treballar colze amb colze.

Jo hi estic disposat. El meu grup, el meu partit, hi estem disposats. I espero, desitjo i els demano a la resta de grups i especialment a vostès, Sr. Pujol, que també estiguin disposats a aquesta feina, a aquest compromís.

 

Moltes gràcies.

 

Ahir, 11 de juny, es va constituir l’Ajuntament de Llinars del Vallès.

Com la majoria ja sabeu, anava en la llista del PSC de Llinars (agrupació de la qual en sóc el primer secretari) en el número 3, acompanyant el Jordi Sobrequés, el nostre cap de llista i la Rosa Casellas, que ha format el Grup Municipal Socialista de Llinars durant la legislatura 2007-2011 al costat del Jordi.

Com també és sabut, els nostres resultats el passat 22 de maig van ser molt dolents, cosa que ha fet que haguem passat de dos regidors socialistes a un.

Aquest fet, acompanyat de qüestions de caire personal, ha fet que el Jordi Sobrequés, en un exercici de responsabilitat que l’honora, hagi decidit renunciar a l’acta de regidor. La Rosa Casellas, pels mateixos motius, també ho ha fet.

Aquest fet ha comportat que l’acta de regidor, doncs, m’hagi estat atorgada a mi.

Val a dir que des del PSC de Llinars respectem la decisió que han pres el Jordi i la Rosa, però que els hem volgut fer explícit i ho volem compartir amb el conjunt de la societat, que considerem que la seva aportació és valuosíssima, que els resultats electorals no es poden atribuir de cap manera a la seva tasca o a les seves persones (en tot cas estem convençuts que haurien estat molt pitjors si la llista no hagués estat encapçalada per ells dos) i que, per tant, els resultats electorals són el fruit d’un fracàs col·lectiu de l’agrupació de Llinars i del PSC en el seu conjunt (i del PSOE).

En aquestes circumstàncies, doncs, és fàcil entendre que tingui un sentiment doble: d’una banda l’orgull de representar els meus conciutadans i conciutadanes a l’Ajuntament i d’una altra una sensació de deute moral respecte del nostre electorat per demostra-los (per demostrar-vos) que faré la feina que s’espera d’un regidor socialista a l’oposició, amb la responsabilitat afegida de ser el cap de l’oposició.

P.S. Aquests dies sovint em vé al cap el record d’una conversa informal amb (entre d’altres) l’exalcaldessa de Campdevànol, la Núria López, a qui un altre participant d’aquella conversa i jo mateix vam manifestar com ens agradava la política nacional i com ens costava d’entendre la política municipal… La Núria ens ho va recriminar, i des de llavors hi he donat moltes voltes. I va ser, també, aquesta conversa la que va fer que acceptés anar en llistes, ja que em vaig adonar que de tota l’activitat política la que en aquest moment m’atrau més és, precisament, la política municipal. I és perquè la política municipal ens porta a una proximitat, a un contacte directe amb la gent i els seus problemes, els seus neguits i les seves il·lusions que cap altre nivell de representació institucional no té. I és de rebut que els meus veïns i veïnes sàpiguen que el que em mou en el meu dia a dia en la política municipal és l’esperit de servei públic, de proximitat, d’intentar ajudar.

Benvolguts companys
Benvolgudes companyes,

Permeteu-me la gosadia de dirigir-me a vosaltres sense que ens coneguem.

Permeteu-me que m’adreci a vosaltres com si algú hagués de llegir aquest escrit, més enllà dels i les qui sí que em coneixen.

M’adreço a vosaltres amb l’ànim de compartir la meva idea del que ha de ser el proper Congrés Nacional.

A ningú se’ns escapa que vivim temps difícils pel socialisme; a Europa, a Espanya i a Catalunya.

Els resultats electorals del 22 de maig i del 28 de novembre no fan sinó certificar-ho.

Aquestes derrotes electorals, que podem dir sense massa por a equivocar-nos que han estat influides en bona mesura per la crisi que vivim no són, però, només el reflex de la situació econòmica. Evidencien també que l’electorat, la ciutadania, cada cop és menys aprop, més lluny, de la nostra organització. No ens senten com a propers ni ens valoren com a bons gestors en la sortida de la crisi.

El fet que el socialisme hagi perdut vots des de 1999 de forma constant, tot i guanyar eleccions molt importants, ens evidencia que, tot i que les derrotes en les darreres eleccions podem atribuir-les a la crisi, el problema de l’allunyament entre la ciutadania i el partit obeeix a causes més profundes.

Tinc la sensació (compartida amb bastants companys i companyes) que tenim un problema greu de credibilitat entre l’electorat menor de 50 anys. Aquells i aquelles joves dels anys 80 i 90 (per no parlar dels i les joves d’avui) no ens senten com a propis.

Que el partit hagi renunciat sistemàticament en els darrers 30 anys a molts Ajuntaments a les regidories de joventut (a la Secretaria General a la Generalitat) quan ha hagut de pactar per governar alguna cosa hi té a veure, probablement no tant pel que es podria haver fet (que també) com pel que aquest fet indica de la consideració que la joventut ha tingut pel nostre partit. I després ens posem les mans al cap quan els i les joves no ens fan confiança i ens girem cap als pocs que ens la fan, la gent de la JSC, i els carreguem la responsabilitat d’arreglar-ho quan no la culpa de que hagi passat (!).

Ens trobem, doncs, amb un parell de generacions a les que no hem fet massa cas fins que s’han fet grans. Generacions molt influents pels seus pares i avis, no en va aquestes generacions tenen més formació de la que van rebre els seus grans i aquests darrers sovint tenen molt en compte la seva opinió, també a l’hora de votar.

A aquest fet hi hem de sumar la desconfiança que hem generat en la gestió d’una crisi que primer vam negar, després vam pensar que duraria poc (i ens vam llançar a generar deute públic per reanimar l’economia) i que, finalment, veient que la crisi no només existia sinó que anava a més, vam canviar radicalment la forma d’encarar-la, adoptant reformes de caire neoliberal, allunyades del nostre ideari i del nostre discurs.

En clau interna, el PSC, liderat amb èxit durant els darrers 15 anys per una generació (intergeneracional en termes d’edat) que va ser renovadora en el seu origen, es veu abocat a una crisi greu al passar dels millors resultats (en termes relatius) als pitjors en 5 anys.

Avui tenim una sensació de desconcert generalitzada, generada pels mals resultats electorals i magnificada per les diferents expressions de rebuig als partits que trobem a la societat: baixa participació en les eleccions, proliferació de candidatures d’independents i de nous partits arreu del territori, esclat del fenomen de les acampades i dels indignats i les indignades…

Aquest desconcert provoca, com és lògic (i esperançador) una reacció per part de molts i moltes militants que comencen a auto-organitzar-se més enllà de les estructures formals del partit. I el que tenen en comú ho podem resumir en tres punts bàsics:

Cal repensar el discurs i, sobretot, com el traslladem a la ciutadania (tant a nivell de missatge com a nivell de fets quan governem).

Cal repensar la manera de relacionar-nos (entre nosaltres i amb la resta de la societat).

Cal trobar nous lideratges (sumant i no restant, però canviant: qui ens ha conduït a la situació actual no pot generar la confiança suficient perquè l’avalem per conduir el partit en aquest nou camí).

Del proper Congrés jo n’espero molt, potser massa.

• N’espero un programa ideològic nítidament d’esquerres, d’esquerres del segle XXI. Que doni resposta a la lluita per la igualtat d’oportunitats en la societat actual. Que doni resposta a les demandes de canvis que estem escoltant per part de la societat. Que doni resposta a les necessitats d’avui i que tingui en compte les de demà.
• N’espero una estratègia nova. Que posi en valor la necessitat d’avantposar la ideologia a la conservació del poder. Que no estigui guiada pel possibilisme sinó pels nostres ideals.
• N’espero una reflexió profunda i serena sobre el fet identitari, fugint dels vells esquemes que identificaven sentiments de pertinença amb l’origen de cadascú i que tinguin en compte com la societat, avui, viu aquest fet identitari. Avui el posicionament personal en aquest tema va més relacionat amb l’estatus socio-econòmic que no pas amb l’origen (lingüiísticament o territorialment parlant).
• N’espero un canvi important en la organització, basant en la necessitat d’aprofundir en la democràcia i en els mecanismes que garanteixen la transparència i la renovació constant:

Limitació de mandats (orgànics, institucionals i de càrrecs de confiança).

Limitació dels càrrecs simultanis que es poden tenir.

Limitació de sous.

•  N’espero una nova manera de relacionar-nos amb la resta de la societat. Més directa, més fàcil i més sincera.  Hem d’escoltar i dialogar per construir el nostre discurs. Hem de fer més política. Som un partit polític, no uns gestors institucionals.

Això és el que espero del proper Congrés. És el que defensaré en tot el procés congressual. Aquests són els plantejaments bàsics que entenc que han de defensar les noves direccions (perquè els canvis no poden quedar-se només a nivel nacional, han d’arribar a tots els nivells de la organització).

Per això reclamo un exercici de GENEROSITAT i de RESPONSABILITAT.

Li reclamo generositat a la generació que ha dirigit el partit (en tots els nivells) els darrers 15 anys (n’hi ha que porten, fins i tot, més anys en les diferents direccions). Els (ens) reclamo la generositat de fer una passa al costat. Una passa al costat que ha de permetre sumar. Els (ens) reclamo generositat per cedir la direcció (les direccions) a una nova generació política.

Li reclamo responsabilitat a aquesta nova generació política. No és el moment d’espera o de transició que alguns i algunes creuen. És el moment de la responsabilitat, d’assumir responsabilitats, de fer una passa endavant per entomar la direcció del partit en tots els seus nivells.

I aquest és el motiu de dirigir-me (ingènuament) a la militància. Us demano a totes i a tots que sigueu alhora generosos i responsables. Us demano que femla passa al costat en els diferents àmbits de direcció en els que som i que fomentem que companys i companyes que fins ara no han tingut responsabilitats (o no massa importants) les assumeixin.

Però sobretot us demano que feu un acte de responsabilitat i feu una passa endavant per assumir aquests reptes. Cal que sumem, i per sumar no podem esperar que ens vinguin (que us vinguin) a buscar. Cal oferir-se. Us demano que us oferiu.

Ha arribat el moment de fer una passa endavant per, col·lectivament, assumir la responsabilitat de conduir el PSC en aquest procés de renovació generacional, de renovació organitzativa i de renovació del discurs des del diàleg franc amb la societat per donar resposta als reptes que la societat ens demana que afrontem.

Després de les eleccions municipals, amb un resultat pitjor del que esperàvem els i les socialistes pel PSC (i pel PSOE) el debat precongressual s’ha desfermat tant a nivell de converses particulars com (i sobretot) a la xarxa. I en breu començaran les trobades més o menys àmplies de forma pública (de forma privada estic segur que fa temps que es produeixen).
Si la gent de Nou Cicle fa temps que organitzen xerrades (sense fer massa cas de la petició expressa d’aparcar el debat fins passades les eleccions municipals), després de les eleccions autonòmiques un grup de militants i simpatitzants (entre els quals hi tinc molt bons amics, com el Martín Miralles) creaven el grup Més PSC a la xarxa social facebook, amb una clara vocació programàtica. Alhora, i a partir d’una iniciativa de Miquel Iceta de recopilar totes les aportacions que anaven apareixent en premsa i a internet, la direcció nacional llençava l’espai web Debat Socialista.
Fins aquí el que tothom coneixia i preveia.
Però després de les eleccions municipals i, sobretot, després d’uns resultats molt dolents, en què per primer cop la dreta ha guanyat clarament les eleccions locals, sorgeix de forma espontània (sorgeix a partir d’un “tuit” de l’alcaldessa de Campdevànol, Núria López, que inspirarà al regidor codinenc Arnau Ramírez) un moviment via twitter i facebook sota el nom de Congresdesdebaix (nom a facebook i etiqueta -”hashtag”- a twitter). Aquest darrer moviment, degut sobretot a la seva espontaneïtat és el que aparentment és més caòtic (tot i que comença a “endreçar” les seves idees a partir del wiki congresdesdebaix.wikispaces.com creat pel José Antonio Donaire) però també, en la seva primera setmana de vida, el que ha aplegat a més gent de forma visible.
Les aportacions al debat que apareixen a tots aquests espais van tant en la línia ideològica com organitzativa.

Però, des del meu punt de vista, la gran majoria de les aportacions responen a una anàlisi sovint no completada o no verbalitzada: no és que el PSC, ideològicament, necessiti una refundació ni que organitzativament tingui deficiències democràtiques insalvables. El que sembla constatar-se analitzant la suma d’aportacions és que hi ha un cansament general entre allò que anomenem “família socialista” d’estratègies fallides i, sovint, poc valentes i massa “possibilistes”.

És a dir, mentre els resultats electorals ens han acompanyat les crítiques eren mínimes:
D’una banda estàvem tots els i les que crèiem que s’estaven fent bé les coses i que relacionàvem de forma directa victòria electoral amb identificació de l’electorat amb el nostre projecte.
D’una altra hi havia la gent més crítica que, majoritàriament, no aixecaven la veu per no perjudicar el projecte.
També hi havia els i les que, tenint una opinió crítica, callaven bé per formar part de les estructures de poder, bé per considerar que no havia arribat “el seu moment”.
Però no ens enganyem, la direcció nacional, avui tant contestada, tenia un suport molt ampli entre la militància, molt més del que l’estricte poder de l’aparell orgànic podia (o pot) imposar. Avui és molt fàcil apuntar-se al grup dels descontents després d’haver callat assemblea rere assemblea emparant-se en que es callava per “por a l’aparell” (que jo sàpiga, “l’aparell” no ha enviat a ningú a galeres!).

En tot cas, també som molts els que hem donat suport a aquest aparell i que avui entenem que cal un canvi profund al partit.

Com deia, l’anàlisi del conjunt d’aportacions aparegudes em fa pensat, sobretot, en la necessitat de canvis estratègics (funcionals) més que no pas ideològics.

Si es llegeixen els documents aprovats per les diferents conferències nacionals (especialment la de Catalunya Causa Comuna) veurem que ideològicament el PSC se situa en posicionaments més propers als dels indignats del 15M i de l’#acampadabcn que no pas al poder econòmic i financer. Moltes de les aportacions que estem llegint en clau ideològica són, fins i tot, menys agosarades que les recollides als documents originats en Congressos i Conferències Nacionals. Algunes de les aportacions, també, ens situen més a prop del socialisme de principis del segle XX que no pas en la socialdemocràcia del XXI.
Així doncs, com deia, sembla que el problema no és tant ideològic com d’una altra índole.

L’altre gruix important de les aportacions aparegudes fan especial incís en la manera com el PSC es relaciona i s’organitza. Com es relaciona amb la resta de la societat i com s’organitza a nivell intern.

Pel que fa al primer punt, cal dir que el PSC porta molts anys fent una tasca boníssima d’escolta, de relació, amb la societat civil organitzada. No existeix cap organització política al nostre país que mantingui més reunions amb entitats socials de tota mena, que convidi aquestes a participar de l’elaboració dels documents programàtics, que incorpori més persones d’aquests moviments en les llistes electorals i en els diferents òrgans interns de l’organització… Això no vol dir que sigui suficient, però cal tenir en compte allò que sovint desconeixem o, fins i tot, critiquem (quantes vegades no hem escoltat crítiques per incorporar independents a les llistes electorals, quan això és una forma bàsica d’intentar obrir-nos a la societat…).
Una altra cosa és com des dels partits, en especial els d’esquerres i concretament el nostre, som capaços i capaces de trobar la manera de relacionar-nos, d’escoltar, d’establir ponts amb la societat civil no organitzada… O potser caldria dir amb la societat civil que s’organitza puntualment, per qüestions concretes, de forma sovint efímera, majoritàriament a través de la xarxa, i dins aquesta, a partir de les xarxes socials…
I aquí cal fer una profunda reflexió. Una reflexió que va més enllà del que es pot recollir en un post. Una reflexió que ha de tenir en compte tant aspectes tecnològics com socials; d’oportunitat política com de representativitat; del que significa veritablement la democràcia i del paper dels mitjans de comunicació…
En tot cas, però, sembla evident que cada cop es produiran més moviments més o menys organitzats i més o menys continuats en el temps que representaran parts relativament grans de la societat a qui caldrà escoltar, amb qui caldrà aprendre a relacionar-nos-hi i de qui caldrà, també, aprendre…
Després trobem totes les aportacions orgàniques. La gran majoria d’elles destinades (amb major o menor encert, i això és molt subjectiu) a dotar el PSC d’una organització interna més participativa, menys jeràrquica, més profundament democràtica…
Val a dir que si bé la intenció pot ser aquesta, algunes propostes podrien dur-nos en la direcció contrària (exemple: hi ha qui proposa que per accedir a un càrrec intern es faci una valoració curricular… I això pot ser usat per impedir la renovació de càrrecs).
En tot cas, sembla evident que existeix una sensació bastant generalitzada que és necessari canviar la organització per evitar al màxim els sistemes clientelars, l’eternització en les estructures de poder, la inversió de les relacions de poder i afavorir organitzativament la renovació constant de càrrecs interns i de representants públics.
I aquest, crec, és el nucli del problema.

Ens trobem amb que les direccions del partit, en tots els àmbits territorials, orgànics i en molts d’institucionals, són a mans dels qui hem considerat els i les millors durant els darrers 15 anys (més en alguns casos). I aquests millors, que efectivament són la generació política (d’edats molt diverses, però d’”edat política” similar) que ens ha dut a les victòries electorals més importants, a governar totes les institucions, a la renovació (en el seu moment) del partit, a la modernització de la organització…

Aquesta generació també és la que, veient com el PSC perdia vots de forma constant des del 1999, no ha sabut reaccionar ni aturar aquest procés. No han sabut transmetre al conjunt de la militància la veritable situació de davallada del suport popular al nostre partit. Han aconseguit que creguéssim que governar significava haver guanyat.
I dic han quan potser hauria de dir hem. No em situo entre els salvadors del partit.

Aquesta generació, que ha gestionat políticament el partit i les institucions la sortida de la crisi del 92 i la bonança econòmica, que ha vist com el nostre electorat envellia igual que la vella europa, sense incorporar prou nous votants per suplir els que ens abandonaven, que ha fet del possibilisme la seva forma de governar, aquesta generació, deia, s’ha trobat amb diversos canvis de paradigmes sense estar preparada per afrontar-los:

Un paradigma que ha canviat ha estat el de la identitat. Hem relacionat, històricament, origen amb posicionament identitari i l’hem fet extensiu a les noves generacions: fills i néts d’immigrants de la resta d’Espanya havien d’identificar-se únicament amb la idea d’Espanya… I el mateix seria pel que fa als fills i néts dels catalans “aborígens” (permeteu-me la broma)… Aquest axioma, tot i donar-se (crec) encara majoritàriament, no és una veritat absoluta i el sentiment identitari cada cop té menys a veure amb l’origen de la família i cada cop més amb factors socio-econòmics…
A nivell identitari també cal esmentar allò que ens deien a la gent de la JSC a finals dels 80 i principis dels 90 quan els avisàvem (a aquesta generació) que l’independentisme era majoritari entre la joventut organitzada… El discurs era que això eren “mals de joventut”, que quan fossin grans serien convergents (trist consol, pensava jo). Potser si que majoritàriament ara són convergents, però no han perdut l’independentisme pel camí!
Per tant, doncs, tenim un problema a l’hora de gestionar el posicionament del PSC respecte el factor identitari. I aquí veiem manca de valentia per part de la direcció nacional. Manca de valentia per prendre decisions doloroses. Treballem tant per nedar i guardar la roba que és com si ens trobéssim nus, amb la roba a les mans i els peus dins l’aigua, sense acabar de decidir-nos a banyar-nos o a vestir-nos… O a prendre el sol! (Que sempre hi ha terceres opcions!)

Un altre canvi brutal ha estat la crisi econòmica. Els socialdemòcrates europeus, defensors del mercat regulat, ens enfonsem en un discurs de si però no, incapaços d’imposar res a un sisteme financer que mana més que els estats. Això, sabut i/o temut més o menys per tothom, esdevé inacceptable quan la crisi esclata per culpa de la cobdícia i la manca d’escrúpols del capital (reprenem Marx?) i la paguen els més afectats. I aquí, en comptes de plantar-nos davant les entitats financeres, l’FMI o qui sigui que calia plantar-nos, en comptes de girar-nos cap al nostre electorat i dir-los que la situació és tant greu que NO tenim respostes d’esquerres vàlides i que s’hauran de fer reformes i retallades i que triïn ells, l’electorat, qui i com les ha d’aplicar… En comptes de fer això, per responsabilitat (n’estic segur) ens mantenim al poder intentant modular el mercat (i fracassant en l’intent) donant la sensació que ens aferrem al poder perquè és l’únic que sabem fer…

Aquesta generació tampoc ha estat capaç de fer un relat de país (ni en clau identitària ni social) ni ha sigut prou àgil per entendre els canvis socials que es produïen mitjançant les xarxes socials. Una nova manera de relacionar-se, molt més horitzontal, molt més ràpida, molt menys manipulable, molt més crítica, molt superficial (aparentment) però molt capilar.

Són moltes les coses que aquesta generació no han sabut fer. I moltes més les que sí han sabut fer. Però ara ja no es tracta tant d’això com d’una qüestió de confiança…

Es tracta d’escollir unes (i uns) dirigents que siguin capaces de ser conseqüents amb l’ideari socialdemòcrata.

Es tracta d’escollir uns (i unes) dirigents que tinguin el valor suficient per renunciar al poder si es constata que no podem aplicar un programa socialdemòcrata.

Es tracta d’escollir unes dirigents que tinguin il·lusió per la organització, no per ser-ne les dirigents.

Es tracta d’escollir uns dirigents disposats a assumir la limitació de mandats, tant a nivell intern com institucional.

Es tracta d’escollir unes dirigents disposades a fer del relleu generacional i de la renovació una pràctica constant.

Es tracta d’escollir dirigents capaços i capaces d’assumir que per aconseguir generar confiança entre l’electorat prèviament d’ha de generar entre la militància.

Es tracta d’assumir que la qüestió identitària és molt més important del que alguns es pensen  i molt menys del que alguns voldrien.

Així que si, jo també em sumo bàsicament als qui defensem que calen canvis organitzatius i de persones.

Ara bé, no es tracta de demanar-li a ningú que faci una passa enrere (tot i que convindria que tots i totes els i les que tenim responsabilitats ens plantegessim la possibilitat de fer-la) però si de demanar a la generació que ens ha dirigit (amb molts èxits, si, però amb un fracàs clamorós a l’actualitat) durant els darrers 15-20 anys que facin una passa al costat. Que permetin i fomentin l’aparició de nous lideratges.

Probablement aquesta renovació generacional no podrà finalitzar en el proper Congrés: els lideratges no neixen del no res gairebé mai.

Però que això no sigui l’excusa per tancar el Congrés amb una direcció tutelada per aquesta generació…

Que la propera direcció (les properes direccions) sigui ja una direcció renovada, sense hipoteques, valenta, humil i renovadora.

El passat 22 de maig es van celebrar les eleccions municipals. A Llinars els i les socialistes hem patit una derrota sense excuses. El Martí Pujol, cap de llista d’Esquerra Republicana, no només no ha patit cap mena de desgast per haver estat alcalde els darrers vuit anys, sinó que ha vist revalidada la confiança dels llinassencs i les llinassenques amb un augment de la seva majoria absoluta. Ha passat de set a vuit regidors sobre un total de tretze, augmentant en uns cinc-cents vots en números absoluts els resultats, de manera que un de cada dos electors han triat la seva opció.

Així doncs, es tracta d’una victòria absoluta, i per això des del PSC de Llinars vam felicitar el vencedor la mateixa nit electoral. Els resultats d’Esquerra a Llinars no són un fenomen aïllat, sinó que responen a una lògica que s’ha donat amb candidatures de tots els partits; allà on hi havia majories fortes (normalment absolutes) d’un partit o d’un altre, i l’alcalde(essa) ha fet una bona feina des del punt de la proximitat i l’accessibilitat, aquestes majories s’han revalidat quan no han augmentat… Alguns casos propers els trobem en els també magnífics resultats del PSC a Pineda de Mar, Canovelles, Granollers o Sant Feliu de Codines (on el triomf resulta quasi absolut, aconseguint 10 dels 13 regidors possibles).

El PSC de Llinars, doncs, s’enfrontava davant una situació més que complicada ja que al fenomen d’un equip de govern fort, beneficiat també per les inversions endegades durant la bonança econòmica i pels plans d’activació de l’economia del Govern Central, hi havia de sumar el desgast que el PSOE està tenint per estar al capdavant del Govern Central durant la que sembla ser la crisi més greu a nivell mundial dels darrers 80 anys. I cal sumar-hi també el desgast de la derrota electoral recent a les eleccions al Parlament de Catalunya. I calia sumar-hi el descontent general cap als partits que s’ha materialitzat en fenòmens com les manifestacions del 15 de maig i les consegüents acampades (#acampadasol i #acampadabcn, com les més destacades i que a dia d’avui encara perduren).

El PSC de Llinars, doncs, no ho tenia fàcil en aquestes eleccions. Tot i això les vam afrontar amb la confiança que la magnífica feina feta pel Grup Municipal Socialista (format pel nostre candidat, Jordi Sobrequés, i per la Rosa Casellas), la feina feta en l’elaboració del programa electoral més complet de totes les formacions polítiques de Llinars, la feina de presència al carrer dels darrers 4 anys, la magnífica candidatura presentada… Vaja, que la feina feta ens havia de servir per aturar el cop i créixer. Hem de reconèixer que no esperàvem aquests resultats. Estàvem convençuts i convençudes que podíem trencar la majoria absoluta d’Esquerra i condicionar, modulant-lo cap a l’esquerra, el nou govern municipal.

Vistos els resultats, és evident que vam errar en el diagnòstic.

Per això, des del PSC de Llinars reiterem la nostra felicitació als vencedors de les eleccions.

Hem iniciat ja un procés de reflexió, tant a nivell local com nacional, sobre el perquè de la creixent distància entre la gent i el nostre projecte i sobre el propi projecte.

Encarem la propera legislatura amb el mateix ànim que ens ha caracteritzat als i a les socialistes sempre i arreu: participar de forma constructiva de les institucions, realitzant en aquest cas una oposició que no per rigorosa deixarà de ser coherent i dialogant i a l’inrevés, no per ser coherent i dialogant deixarà de ser rigorosa i dura sempre que la situació ho requereixi.

Convidem la resta de forces polítiques progressistes del municipi a realitzar una reflexió sobre els resultats de les eleccions. Sembla evident que quan l’alternativa progressista al govern es presenta fragmentada en dues formacions (a les que cal sumar Iniciativa, formació que no s’ha presentat finalment en aquestes eleccions), el vot tendeix d’una banda a fragmentar-se també, però majoritàriament  tendeix a concentrar-se en forma de vot a l’opció representada pel govern.

Finalment, a Esquerra Republicana els desitgem sort i encert. Els recordem que quan major és el suport ciutadà obtingut major és la responsabilitat assumida i que, per tant, hauran de treballar per no decebre la confiança dipositada en la seva formació. Els recordem també que el suport rebut (insistim: valuosíssim) representa el 50% dels electors. Hi ha un 50% que no els ha donat suport a qui també governaran i a qui no es pot obviar. Per això els estenem la mà, en un acte que creiem que haurien de realitzar totes les formacions de l’oposició, en la línia d’acordar amb el màxim de suport possible, les polítiques que entenem que tot Ajuntament ha de prioritzar durant aquests moments de crisi econòmica: el Foment de l’Ocupació i l’augment i millora de les Polítiques Socials.