Resultats electorals:
Abans que res felicitar el poble de Catalunya, els ciutadans i les ciutadanes que ens han tornat a demostrar el perquè es fan eleccions i no enquestes per decidir qui ens ha de governar i en quines condicions.
En primer lloc felicitar els guanyadors formals de les eleccions: CiU.
En segon lloc felicitar els guanyadors reals de les eleccions: ERC (històrica segona força al Parlament, tot i que tercera en vot popular), C’s (no m’agraden però han tret molt bons rèdits de la radicalització del discurs públic i publicat), ICV-EUiA (tot i la indefinició a nivell nacional, el nou equip -no tant nou- de joves estan fent una molt bona feina electoralment parlant) i les CUP (amb el repte de no ser una altra força extraparlamentària que passa a ser parlamentària durant una legislatura i prou…)
En tercer lloc assumir la derrota (tercer lloc perquè primer van les felicitacions, no perquè ho vulgui “amagar”) del PSC. És cert que som segona força en vots (aquí tenim part de l’explicació del perquè CiU SEMPRE s’ha oposat a que Catalunya tingui llei electoral… ens regim per la provisional amb la que es van constituir el primer Congreso de los Diputados després de Franco…) però també és cert que hem baixat 8 diputats respecte dels que eren fins ara el pitjor resultat electoral obtingut a Catalunya. És cert que les eleccions ens han agafat a peu canviat, tot just acabant el procés congressual (que va més enllà del Congrés Nacional) i al principi de la nostra feina més urgent i important: intentar reconnectar amb la societat civil catalana, escoltant la veu de la gent… i hem hagut de passar a explicar-nos de nou… És cert que hem hagut de fer front a una campanya emocional, basada més en la recerca de les vísceres que de la raó, enfrontant-nos a les lectures simples i fàcils, gairebé maniquees d’alguns amb explicacions llargues, feixugues, racionals… És cert, també, que hem hagut de “lluitar” contra la premsa del règim, la premsa afí al règim (subvencionada de forma escandalosa el darrer any amb més de 8 mil·lions d’Euros!!!), les enquestes i la desmobilització… Però, dit això, ens toca repensar, de nou, què fem malament, què podem millorar i què hem de fer per demostrar i convèncer els nostres conciutadans i conciutadanes que el nostre Partit és de fiar, que el nostre projecte és el millor i que és viable, que el nostre compromís nacional i, sobretot, social, rau en el nostre compromís respecte els drets i les llibertats de les persones, a nivell individual i col·lectiu i que hem entès clarament que les nostres actituds (gestors més que polítics, perfils “grisos” més que de proximitat, parlar més que escoltar…) han de canviar (estic convençut que ja han canviat en bona mesura) per tal de garantir que el PSC torni a ser un instrument ben valorat per la ciutadania, al servei de la societat catalana, al servei dels ciutadans i de les ciutadanes… al servei de les persones.
Cal, també, reconèixer al PP l’habilitat per passar de puntetes per unes eleccions quan és responsable de les retallades en drets socials arreu de l’Estat i corresponsable de les retallades a Catalunya.
Dit això, algunes consideracions inicials (perquè tot just han passat 11 hores des del tancament de les urnes) respecte d’aquestes eleccions:
1: Senyor Mas: Ha fracassat. No ens vengui sopars de duro. Ha guanyat les eleccions, és cert… Però a la vida no se’ns valora pels resultats obtinguts sinó pels obtinguts en funció de les expectatives generades. Aquestes eleccions NO calien. Les va convocar per millorar els seus resultats (majoria significativa, important… eufemismes de majoria absoluta) i no només no els han millorat sinó que han perdut 12 escons i bona part dels vots obtinguts fa NOMÉS 2 anys. El messies s’hauria d’adonar que qui va predicar al desert durant anys mentre ell pactava amb els romans (perdonin la gracieta) és qui ha recollit els èxits (i tot i ser magnífics, no oblidem que NO són els millors resultats d’ERC en unes eleccions al Parlament de Catalunya en nombre absolut d’escons i vots)… Perquè el poble de Catalunya, la Voluntat del Poble… no s’ha deixat enredar… Ha premiat la coherència (pel que fa al vot d’arrel sobiranista/independentista/nacional/identitari) i ha castigat l’oportunisme…
2: El Parlament que sortirà de les eleccions d’ahir té MENYS número de parlamentaris i parlamentàries a favor de la independència que el de la legislatura passada. 2010: CiU + ERC + SI= 76 (donant per fet que tots els parlamentaris de CiU de 2010 fossin pro-independència) en vots populars 1.524.000, aproximadament. 2012: CIU + ERC + CUP= 74 en vots populars 1.881.000, aproximadament.
3: En vots populars, els independentistes han crescut dels 1.500.000 als 1.880.000. Però és que els no independentistes han passat dels 1.202.000, aproximadament, de 2010 als 1.630.000. Evidentment aquestes dades estan carregades de matisos, ja que no tots els votants de CiU, per exemple, podem assegurar que siguin independentistes, com no podem assegurar que tots els votants d’IC o del PSC, per exemple, votarien NO en un referèndum. Però la qüestió és que en les eleccions al Parlament de Catalunya on més clarament s’ha cridat a la ciutadania a posicionar-se en aquest sentit, en l’anomenat eix nacional, l’independentisme agregat suma 250.000 vots més que el no independentisme agregat. Cal, doncs, que tots plegats fem una reflexió sobre el que vol el poble de Catalunya… I és evident que no hi ha un resultat inequívoc, unívoc, sinó molt complexe…
4.- En funció d’aquests resultats, doncs, cal que el proper President tingui molt clar quin és el posicionament de la societat catalana al respecte de la qüestió nacional. Hi ha una aparent majoria relativa a favor de la independència, però hi ha una minoria majoritària en contra. Precipitar un País cap una aventura d’aquestes característiques amb marges tant estrets, quan som immersos en la pitjor crisi econòmica que hàgim viscut en democràcia, que està afectant molt especialment les classes populars, però no només… Pot ser un fracàs estrepitós… Dedicar les energies d’un govern a això mentre hi ha gent que PASSA GANA, o NO TENEN CASA… em semblaria del tot irresponsable
5.- Dit això, no em sembla, però, que la qüestió nacional s’hagi de deixar a banda. Potser ens toca, a tots plegats, als polítics, als partits polítics, però també a la societat civil en general, fer un veritable esforç de conciliació de postures, de síntesi, de recerca de posicionaments comuns, de trobar el nostre mínim denominador comú, per tal d’alleugerir el que TOTS els partits polítics (PP i Cs també) han (hem) reconegut en aquesta campanya, i és la necessitat de “tocar” la relació amb el conjunt d’Espanya… En moments de crisi econòmica, cal parlar d’economia i de finançament, cercant un major equilibri, una major justícia… Però en moments de crisi social, cal també parlar de la societat, tenir clar que el poble, els ciutadans i les ciutadanes NO volem més retallades… perquè
6: Els votants a favor de partits de dretes PRO-RETALLADES (CiU i PP) sumen 69 parlamentaris, cert, però només 1.589.000 vots, mentre que els votants a favor de partits que s’han manifestat EN CONTRA DE LES RETALLADES (ERC, PSC, ICV, Cs i CUP) sumen 66 parlamentaris, cert, però 1.797.000 vots!!! (Això ens dóna una altra dada significativa a favor de que Catalunya tingui LLEI ELECTORAL PRÒPIA d’una vegada per totes). Per tant, cal replantejar de forma clara i inequívoca el paper de l’administració i del Govern, de les polítiques per sortir de la crisi. Més estímul econòmic, més protecció social i menys retallades als qui menys tenen.

Conclusió a primera hora del 26 de novembre: Cal MÉS POLÍTICA (en majúscules) i menys estratègia. Cal més col·laboració i menys divisió. Cal més feina i menys declaracions. Cal respectar la voluntat del poble, sí, tenint clar que és complexa, diversa i plural. Ens cal un Govern que governi, no que especuli.